Lluís Llach

Fa molts i molts anys.......en un llunyà 1976 recordo que a l’Abat Oliba, quan tot just fèiem el primer de BUP, l’Enric Sanz de Capellades portava la guitarra “kumba” i, entre classe i classe, cantàvem les cançons del moment. “El bandoler”, “la gallineta”, “l’estaca”... quins temps aquells! Fent una rotllana, amb l’Henar, la Ma Àngels Reixac (on ets, que no t’he vist mai més?), la Loles (mmmm), el Tempranoïd, en Tomàs P. (m’han dit que ja ets notari), la T. Palomas (100 anys que no la veig), la Teresa Riba (escultora, que llegeixo el diari), la P. Viladiu (des del cretaci que no la trobo), J. Riba (amic del cunyadíssim meu), la Maria Pijoan, la Núria Serarols (cada any me la trobo per la festa major!), la Fina Ramos, la Lídia (veïna meva), la Teresa Maria Jorba, el Pere Sánchez.... segur que en deixo algú però ja se sap que la memòria a la nostra edat comença a degradar-se.
Deia més amunt que amb aquestes cançons potser alguns de nosaltres vàrem iniciar el despertar de la consciència política. Érem en plena transició i era evident que la por i l’esperança podien ensumar-se, a parts iguals, en l’aire polític del moment. Malgrat que nosaltres vivíem en una altra esfera de coneixement (com les de Sant Tomàs d’Aquino), érem permeables a la majoria de les idees que corrien per allà. Uns es varen decantar per les idees més conservadores, altres per les més extremes i algun, ni per una ni per altra. Era evident que hi havia coses més importants que ens feien trontollar les neurones, especialment als nois i el Barça, feia poc, que amb en Johan Cruyff, havia guanyat una lliga després d’una pila d’anys de no rascar-ne una de bona.

Després les coses varen ser les de cadascun, uns per aquí i altres per allà, més bé o més malament, de dretes o d’esquerres, més grassos o més prims, amb més o menys canalla, solters, casats o divorciats, però el que si tenim en comú és que, des de que érem adolescents, en Lluís Llach ens ha acompanyat en aquest llarg viatge (si, com el títol del darrer cd de Sopa de Cabra), amb més o menys fortuna, però amb l’abril del ’74, el país petit i l’amor particular.

P.D. Henar, si mai arribes a llegir això, sàpigues que encara tinc, en cassette, l’enregistrament del “campanades a mort” que em vares deixar ja fa dues glaciacions. I que, darrerament, l’he descarregat de nou de l’emule en format eac-cue. Gràcies.