Victòria: La bèstia ja no hi és
El passat 24 de febrer una ventada imprevista s’endugué —esperem que per sempre—d’una puta vegada al banyut dels Brucs. Amb la seva presència no parava, pobret meu, de recordar-nos que som —per imperatiu legal— espanyols.
La tramuntana, combinada amb es migjorn, amanida amb una mica de garbí i uns esquitxos de llevant van fer caure la bestiota amb l’ajut, segurament, d’alguna MENA d
e serra circular per tallar metalls, que ja sabem que la natura, tota sola, no ho pot tot.
I és que el primer diumenge que vaig pujar a Igualada i me’n vaig adonar que la feréstega presència ja no hi era me’n vaig alegrar. I ben content que n’estic. Per fi Catalunya lliure… de banyes, d’animal, s’entén.
Ara, el carcamal aquell de Masquefa del PP tindrà un nou pretext per desbarrar i fer-se sentir a l’emissora dels capellans i que el tornin a aixecar, perquè estic esperant la propera caiguda, vull dir ventada.
Aquest ímpetu aixecador de braus caiguts potser té alguna interpretació freudiana. Igual és degut que, en el subconscient d’aquest Masquefí de pro, hi ha alguna mena de dubte sobre la paternitat, pròpia o aliena, on les banyes en són la seva màxima expressió i ell n’és la conseqüència. En tots cas, i sempre des d’un punt de vista freudià, —Déu me’n guardi de veure-hi altres coses— potser la banya és símbol de frustració, i la seva agressivitat l’apaivaga reconstruint als companys de banyes caiguts.
O també podria ser un exemple de supèrbia sempre, repeteixo, des d’un punt de vista freudià. “Jo en tinc la més grossa!”, “I per això ajudo als banyuts que ho són gràcies a mi!” Difícil és, certament, la interpretació d’aquest comportament. Si a
quests símptomes indiquen que l’il·lustre masquefí ha posat les banyes al toro…, tot i el risc a equivocar-me, crec que la senyora vaca, en fi, ho deixo córrer.
La bestiota no hi és. I me n’alegro, collons!
Entrades
