The WIRE. Senzillament genial.

The Wire (“a l’escolta”)

Quan hom veu les inicials HBO (acrònim de Home Box a Office) ho identifica subconscientment amb la paraula qualitat. Qualitat en majúscules. The Sopranos, Six feet under, Sex and the city, només per esmentar alguna de les sèries més conegudes. Ara cal afegir-hi “The Wire”, a la que cal qualificar com a SENSACIONAL, així, en majúscules.

No puc dir que sigui ni millor ni pitjor que l’altra sèrie mítica de HBO, The Sopranos, perquè no hi ha nota més enllà del “10”. “The Wire” és tan bona i tan salvatge, tan fastigosa i tan brillant, tan trista i depriment com divertida i incorrecta amb uns personatges foscos i brutals, malvats i eficients, bons i no tan bons, així com dolents i no tan dolents. Ningú és el que és i a la que grates una mica surt el pitjor de nosaltres i de l’entorn.

“The Wire” és una visió realista, molt realista, de la lluita contra el narcotràfic a Baltimore. Amb un argument que té com a nucli la lluita contra les drogues, es desenvolupa una teranyina de personatges que interactuen entre ells durant les cinc temporades que dura la sèrie.

La primera temporada ens dibuixa els personatges centrals i en la lluita contra el narcotràfic al districte Oest, descobrirem Jimmy McNulty, un poli alcohòlic i desastrós, a Omar, el nou Robin Hood i a un personatge fantàstic, al narco Russell “Stringer” Bell, estudiant d’econòmiques i el cervell financer de l’organització. La segona trasllada l’acció al port de Baltimore i la connexió contraband-financiació dels sindicats —impressionant i fantàstic el personatge del sindicalista Frank Sobotka—, la tercera sobre la política i la seva implicació en el narcotràfic. No deixa de ser curiós que els narcotraficants facin una cooperativa i que la policia autoritzi la venda de droga a Hamsterdam, un barri de Baltimore, oi comandant “Bunny” Colvin?.

La quarta és per a mi la més trista, la més depriment la que es centra sobre el sistema educatiu als barris deprimits. Sense esperança, sense futur, sense ganes i sense diners. Així és el sistema educatiu en aquests llocs. Famílies senceres que depenen dels diners que porta un adolescent treballant pels traficants, vivint entre escombraries i amb la violència constant. Rates i gats. Sense futur.

I, finalment, la cinquena i última, solament disponible en versió original i subtítols. Què bona. Què repugnant ets, Felicia “Snoop”! i tú Marlo, també! Els periodistes, els polítics, els narcotraficants i...un misteriós assassí en sèrie.

Sobta descobrir els personatges en versió original. Mai havia vist subtítols amb notes del traductor. Quan parlen els narcotraficants (expressió políticament correcta que significa negres) no s’entén res, fins a l’extrem que la policia té a una intèrpret per traduïr el “slag” dels negres.

En aquesta cinquena i darrera temporada conflueixen totes les històries en un final brutal on tot torna al principi, un nou començament que ens fa anar cinc temporades enrere. Però és que és tan bona aquesta cinquena temporada! La capacitat dels guionistes és tan brillant a l’hora de sorprendre't que, si veieu la sèrie i arribeu fins aquí, digueu-me que us sembla la història d’Omar. Quin final! I els diaris, com ho tracten! i els polítics, cabrons!

Aquestes cinc temporades, són tan bones i són tants els personatges que se’m fa difícil destacar-ne algun. Omar, que cerca la justícia a la seva manera, McNulty el poli alcohòlic, Bubbles, el homeless drogoaddicte, Stringer el cervell financer dels narcos, fins i tot al Brother Mouzone, l’executor o al narco “Proposition” Joe, el gestor de la cooperativa, al brillant Lester, crack de les escoltes telefòniques, Bunk, company de trompes i excessos, Kima, la detectiu lesbi, Daniels el líder, i entre els dolents, el més dolent de tots, Marlo Stanfield, el noi del ghetto, la nova fornada de narcotraficants, una nova fornada que ho és fins que és rellevada per la següent, el Barksdale, la repugnant Snoop, que encara ho és més amb la seva veu original.

I què dir dels polítics? I més ara que estan de portada als diaris amb manilles o sense, com el lladre Millet. Tenim a l’alcalde Carcetti, el brillant Wilson, mà dreta de l’alcalde, La Nerese, amb un ego més gran que tot l’edifici de l’alcaldia de Baltimore, el podrit senador “Clay” Davis o els caps de la policia Rawls, Valcheck o Barrell, més enfeinat en escalar posicions que en netejar els carrers.

Però també hi ha bona gent, en Bubbles, el homeless addicte o l’advocada Rhonda Pearlman o Walon, del centre de desintoxicació d’addictes o el noi del ghetto Namond, que se’n pot sortir. O en “Gus”, l’editor del diari. I fins i tot el propi McNulty, en un genial gir en el darrer capítol.

Si algú em llegeiex —encara— que segueixi la sèrie (60 capítols). Potser li costarà l’arrancada, la primera temporada es va rodar l’any 2002, però un cop l’has tastat ja no la pots deixar. Cal veure-la, perquè és genial. I, com les drogues, el leitmotiv de la sèrie, pot crear una seriosa addicció.

http://www.hbo.com/thewire/cast/

The bigger the lie, the more they believe (Bunk)

Com més gran és la mentida, més se la creuen (Bunk)

Viatge a Itàlia de Johann Wolfgang von Goethe

La primera imatge que et ve al cap quan sents el nom de Johann Wolfgang von Goethe és la del famós retrat que Tischbein va pintar, a la campagna romana, l’any 1787 on, un Goethe ajaçat entre runes, amb un barret característic i vestit amb una capa blanca, sembla mirar més enllà. L’artista ha sabut capturar aquell instant de temps que mai més es reproduirà. El que pensa Goethe només ho sap —sabia— ell. Podem endevinar en el seu esguard que era lluny d’allà. Fins i tot m’atreviria a dir que era en un altre temps quan la grandesa de Roma dominava el món conegut.

Roma, apart dels tòpics, va fascinar Goethe, com a molts altres. No fa gaire, els que tenim la sang blau-grana hi vàrem viure un petit gran apoteosi, diferent al que va gaudir Goethe durant la seva doble estada romana, però apoteosi al cap i la fi.

Itàlia, Roma, a qui la Salander qualifica com a “ciutat en ruines” al segon volum de la trilogia —i amb qui estic totalment d’acord amb aquesta definició— han fascinat, fascinen i fascinaran a totes les generacions.

Què ens atreu de les runes? M’imagino que ens permet reconstruir, al nostre gust, al nostre entendre, la imatge d’un món passat i projectar-lo d’acord amb els nostres anhels. Ens en fem una imatge individual i única del que podia haver estat i que, potser, va ser així.

El viatge a Itàlia de Goethe, comença d’incògnit i mig d’amagat, a Karlsbad, el 3 de setembre de 1786 i, des d’un punt de vista literari, ho fa amb un “també jo, a l’Arcàdia”. Ja abans de començar el seu viatge —es perllongaria fins al 18 de juny de 1788—, considerava a Itàlia com l’Arcàdia, l’utòpic país de la felicitat. I, com els viatgers moderns anava preparat amb una valuosa guia de viatges. La guia Volkmann, impresa a Leipzig a finals del 1771. I també va endur-se’n la feina. Durant el seu viatge va escriure Ifigenia(1787) i Egmont(1788), a més de recollir mostres de vegetals i minerals, estudiar art, arquitectura i escultura i pujar al Vesubi. I sense oblidar la correspondència, entra la que destaca la que mantenia amb Herder.

Menció apart es mereix l’admiració de Goethe cap a Andrea Palladio, l’arquitecte. Aprofita el seu viatge per fer un seguiment intensiu dels seus principals edificis i és interessant llegir com li’n defineix l’estil. “La principal dificultat amb què hagué de lluitar va ésser l’adaptació dels ordres columnars a l’arquitectura civil, per tal com la coexistència de columnes i murs sempre suposa una certa contradicció” (1)

La seva estada de tres setmanes a Venècia contrasta amb la seva breu visita a Florència. Involuntàriament pot fer riure el fet que a Florència només hi passa una tarda, “la ciutat demostra la riquesa del poble que l’ha bastida”, però cal entendre la mentalitat d’un home il·lustrat de 37 anys del segle XVIII i preromàntic. El renaixement ha caducat i cal anar a les arrels. Què m’importen Il Duomo i l’Arno si puc veure el Colisseum i el Tíber!

I per fi Roma. El dia de Tots Sants de l’any 1786 hi arriba “fins i tot durant el viatge he romàs encara temorenc, i només sota la Porta del Popolo vaig tenir consciència que Roma era meva”. I s’hi queda fins el 21 de febrer. Un turista afortunat, sens dubte. I no oblidem que hi haurà una segona estada a Roma.

M’imagino a Goethe com una mena de Leonardo. El llibre és ple de reflexions personals “imaginació i presència es comporten com poesia i prosa; respectivament, l’una pensa fortes i abruptes les coses, i l’altra les veu sempre més aviat planes” i també sobre el seu temps i la seva època: “Espero que es dissipin els negres núvols del cel polític. Les nostres guerres modernes ocasionen molta infelicitat mentre duren, però cap felicitat quan acaben”, i ple d’anècdotes que només els viatgers amb temps— i d’altres èpoques— poden copsar. Tot i el perill de citar massa literalment a l’autor, en recullo una que per una banda és cridanera i per altre no deixa de ser summament divertida. Durant la seva segona estada a Roma, en ple estiu romà, ens explica que… “La Capella Sixtina (…). Una bona propina, i el guarda ens deixava entrar per la porta posterior, prop de l’altar. Ens hi trobàvem com a casa, i no sols ens hi havíem dut quelcom per a menjar sinó que fins i tot un cert dia, fatigat per la calor, vaig fer una migdiada assegut al tron pontifici”. Us imagineu avui en dia una situació com aquesta?.

Després Nàpols i Sicília, Agrigento, Paestum... Un viatger incansable. Se’ns declara un enamorat dels enciams i de les verdures de la terra. ”Plantes meravelloses són les oliveres; fan pensar en els salzes, perden també el pinyol i l’escorça se’ls trenca”. Potser ja ens trobem amb un precursor de la guia Michelin. I embolics. No ho cita ni ho reconeix, però la relació amb la pintora Angelika Kauffmann a Roma és d’allò més interessant. I com veu Goethe als italians? A Roma, comenta que “Quelcom que xoca a tots els forasters i que diàriament fa parlar —només parlar, però— tota la ciutat són els assassinats de sempre” o també, a Venècia “… i precisament perquè era diumenge m’ha sobtat la gran brutícia dels carrers…” però a Nàpols afirma que “…tot indueix a pensar en una terra afortunada, on les necessitats més peremptòries troben àmplia satisfacció, ha de fruitar així mateix homes d’un caràcter feliç, segurs d’un demà que esperen sense preocupació”.

I per acabar, una darrera apreciació sobre Sicília. “Si se’n margina Sicília, Itàlia no deixa cap imatge a l’ànima; és aquí on hi ha la clau de tot”.

Si cal esmentar passatges complerts que destaquin sobre la resta, n’hi ha dos. El primer la visita al palau del Príncep de Palagonia, a Bagheria (Palermo). Es veu que és un exemple remarcable del barroc sicilià., però a ulls d’en Goethe és la cosa més horrorosa que fins aleshores havia vist. La descripció que en fa és esperpèntica, pròpia de la noblesa decadent però rica. I els personatges que hi viuen? Són iguals de barrocs i excèntrics. Però —demano perdó— no els hem de confondre amb Don Fabrizio Corbera, Príncep de Salina, el gran personatge que interpreta Burt Lancaster a “Il Gatopardo”.

I, ja per acabar, el segon gran passatge. El carnaval romà. Durant un bon grapat de planes, podem immergir-nos en un carnaval del segle XVIII. La mà mestra del gran escriptor es llença a fons amb la descripció del caos, la passió i els excessos del carnaval romà. Goethe queda perplex però, gosaria dir, amb la modèstia d’un lector afeccionat, que en queda tan meravellat que fins i tot n’acaba dubtant de què és excessiu i què no ho és. El viatge a Itàlia, a l’Arcàdia ha fet trontollar el pensament racional d’aquest nou Leonardo i l’atreu més la llum mediterrània que les boires alemanyes.

El text original, tal i com el coneixem, fou escrit uns anys més tard. La primera estada a Roma no fou publicada fins al 1816 i, la segona part, la corresponent als mesos passats entre Nàpols i Sicília no fou publicada fins el 1817. I la segona estada a Roma fins el 1829, ja en plena vellesa de l’autor.

Llum, més llum! Això és que la llegenda afirma que Goethe va dir instants abans de morir. Potser es referia a llum de la Mediterrània?

Viatge a Itàlia, J.W. Goethe. Ed. Columna

---

(1) I aprofitant l’ocasió, recomano l’exposició sobre Palladio al Caixafòrum oberta fins al proper 6 de setembre.

Roma

Avui faig una excepció. Com que ja ningú em llegeix, em permeto incloure una entrada que la Irene fa al http://blogs.anoiadiari.cat. M'agrada, qui ho escriu i el que diu, i espero que a vosaltres també (el que diu).

ROMA

Ciutat eterna. Monumental. Caòtica. Capital de la Història. Del món. Dels gats. De bastides florides als edificis. D’immenses cúpules i catacumbes. Vaticà i Sant Pare. “Caputxinos” escumosos com enlloc. Petits hotels amb habitacions sense vistes. Ni falta que fa. Places amb escales que serveixen per meditar. Turons. Fontanes amb monedes. I molts desitjos. Per damunt de tots, aquests dies, un. Que siguem Campions. Així, en majúscules. Perquè han fet la millor temporada. Ens han sabut entretenir. Ho han fet fàcil. Ens hem divertit amb ells. Ja sé que només són homes joves amb pantalons curts, darrera una pilota, en un camp de gespa. Mercenaris. Però en aquests temps líquids, han estat sòlids. I els que som aficionats hem gaudit com mai. I ara, en aquesta urbs mítica, volem que ho deixin gravat amb lletres de bronze. Volem tornar a ser els emperadors de la Mediterrània. I celebrar-ho. I oblidar la crisi, les pandèmies universals. La corrupció. Les mentides dels uns i dels altres. Les ensopegades que hi hagin pogut haver a última hora. I cantar sense vergonya, com fan els nostres fills, un tema que han posat de moda els genials nois i noies de Crackòvia. I fer voleiar la bufanda blau i grana davant alguns companys de feina, de cor blanc, que han estat traient pit durant moltes setmanes. Sense merèixer-ho. I descarregar-nos, definitivament, d’aquells mals pensaments de la tardor passada quan vam desconfiar del noi de Santpedor i de les seves possibilitats de triomfar a l’equip de la seva vida. I deixar clar que, passi el que passi, Pep, sempre ens quedarà Roma.

Irene Dalmases Vidal

Catalunye lliure...de banyes

Victòria: La bèstia ja no hi és

El passat 24 de febrer una ventada imprevista s’endugué —esperem que per sempre—d’una puta vegada al banyut dels Brucs. Amb la seva presència no parava, pobret meu, de recordar-nos que som —per imperatiu legal— espanyols.

La tramuntana, combinada amb es migjorn, amanida amb una mica de garbí i uns esquitxos de llevant van fer caure la bestiota amb l’ajut, segurament, d’alguna MENA de serra circular per tallar metalls, que ja sabem que la natura, tota sola, no ho pot tot.

I és que el primer diumenge que vaig pujar a Igualada i me’n vaig adonar que la feréstega presència ja no hi era me’n vaig alegrar. I ben content que n’estic. Per fi Catalunya lliure… de banyes, d’animal, s’entén.

Ara, el carcamal aquell de Masquefa del PP tindrà un nou pretext per desbarrar i fer-se sentir a l’emissora dels capellans i que el tornin a aixecar, perquè estic esperant la propera caiguda, vull dir ventada.

Aquest ímpetu aixecador de braus caiguts potser té alguna interpretació freudiana. Igual és degut que, en el subconscient d’aquest Masquefí de pro, hi ha alguna mena de dubte sobre la paternitat, pròpia o aliena, on les banyes en són la seva màxima expressió i ell n’és la conseqüència. En tots cas, i sempre des d’un punt de vista freudià, —Déu me’n guardi de veure-hi altres coses— potser la banya és símbol de frustració, i la seva agressivitat l’apaivaga reconstruint als companys de banyes caiguts.

O també podria ser un exemple de supèrbia sempre, repeteixo, des d’un punt de vista freudià. “Jo en tinc la més grossa!”, “I per això ajudo als banyuts que ho són gràcies a mi!” Difícil és, certament, la interpretació d’aquest comportament. Si aquests símptomes indiquen que l’il·lustre masquefí ha posat les banyes al toro…, tot i el risc a equivocar-me, crec que la senyora vaca, en fi, ho deixo córrer.

La bestiota no hi és. I me n’alegro, collons!

El cor de les tenebres i Apocalypse Now Redoux

“Miràvem el venerable corrent, no amb la intensa foguerada d’un dia breu que ve i se’n va per sempre, sinó amb la llum sublim dels records perdurables”.

He d’agrair al meu amic Nasi (“lo castellà de Gualba”) que, en els moments de glòria —i de naufragi— a la meva antiga feina a Hostalric, em deixés “Apocalypse Now Redoux”, la de veritat, la definitiva versió, tan definitiva que triga 205 minuts (sí, 3 hores i 25 minuts). Gràcies, Nasi, perquè dos anys i mig més tard, l’hem vista i gaudit.
És difícil resumir el que hem vist i més difícil encara intentar descriure com és “El cor de les tenebres” perquè immediatament després de veure la pel·lícula m’he llegit el llibre de’n Joseph Conrad que inspira el film de Coppola.

El nexe entre el llibre i la pel·lícula és el riu que ens duu lentament i de forma inexorable al cor de la selva on hi viu un home extraordinari, Kurtz. És indiferent que en el llibre l’acció passi a l’Àfrica colonial i la pel·lícula al Vietnam, és la mateixa selva, la mateixa bogeria que ho envolta tot, el riu, corrent amunt, la llanxa, la presència d’homes extraordinaris que inicien el llarg viatge, la mort, la deriva i el geni de Kurtz. Qui no s’escolta a un home genial? Qui no té la temptació de creure-se’l?

El viatge riu amunt, cap al desconegut —al llibre amb la febre del vori i al film amb la febre de l’heroïna—, que ho impregnen tot i s’apoderen de la raó. Heroïna i vori. Cerquem les respostes a eternes preguntes, riu amunt, fins als orígens. La selva, que embolcalla la irracionalitat del tot. Kilgore i els seus helicòpters. El director i els seus pelegrins. Marlow i Willard. I un objectiu: Kurtz. L’extraordinari, el geni. Riu amunt.

“L’oci d’un passatger, el meu aïllament entre tots aquells homes amb qui no tenia cap punt de contacte, el mar oliós i lànguid, la uniforme tenebror de la costa, semblava que em mantenien allunyat de la veritat de les coses, en la fatiga d’una desil·lusió malenconiosa i sense sentit”.

És difícil no imaginar-se en Willard a la llanxa amb Lance i els demés, com a ésser d’un altre planeta que no entenen res de la irracionalitat que els envolta, com van morint mica a mica i d’un en un. I al voltant, l’infern. De la primera versió d’Apocalypse Now a la definitiva hi ha tanta diferència que es tracta de dues pel·lícules totalment diferents.
Redoux (ressuscitat). El sopar amb els colons francesos, totalment anats per l’opi, la trobada amb les conilletes del playboy absolutament penjades per l’heroïna i el final, “this is the end” però sense flames ni explosions, tal i com es veu en la versió curta, que no deixa de ser un simple trailer de la versió definitiva.
Sempre queda “l’horror!, l'horror” i no diré com s’acaba el llibre, perquè és literartura amb majúscules, de la mateixa manera que la pel·lícula ja forma part de la història del cinema.

“El corrent marronós s’escolava veloçment del cor de les tenebres, portant-nos avall cap a la mar, a doble velocitat de quan havíem pujat; i la vida de Kurtz també s’escolava veloçment, afluixant, sortint del seu cor envers el mar del temps inexorable”.