Excel•lència versus —perdó per la paraula— merda.

És fàcil passar d’un extrem a l’altre. No cal que li ho expliqui a ningú ja que tothom té el seu cas i circumstàncies particulars. Ahir a la nit vàrem veure dos capítols de la primera temporada, concretament el 5è i el 6è, d’una extraordinària sèrie nord-americana —una més—, “The West Wing” (El ala oeste de la Casa Blanca), on la brillantor i excel·lència del guió fan la competència a l’extraordinari treball dels actors, entre els quals destaca Martin Sheen en el paper de Josiah “Jed” Bartlet, el president demòcrata dels Estats Units, un home increïblement brillant envoltat d’un equip de col·laboradors que es mouen en un nivell d’eficiència i eficàcia espectacular: desconec si hi ha algun paral·lelisme amb l’actual administració Bush Jr.
En el capítol 6è vàrem aprendre perquè és anticonstitucional fer un mostreig del cens tot i que estalviï 4000 milions de dòlars al contribuent americà o que el president, en un partit de basquet entre funcionaris i assessors, fa trampes fent passar a un jugador professional de la NBA com a funcionari d’una imaginària agència estatal de l’esport.
I a què ve tot això? Doncs quan va acabar-se aquest capítol i abans d’anar-nos-en a dormir, vam contemplar —astorats—, “l’actuació” de Dinio, sí, “l’-ex” de la folklòrica Marujita Díaz, a A3TV, en el típic programa de xafardeig on, tot i ser enxampat “in fraganti” robant un DVD i un televisor al Carrefour de Gandia, defensava la seva innocència (el jutge l’ha condemnat a pagar 1800€ de multa pel robatori), amb uns arguments tan ridículs i surrealistes que la paraula “patètic” es queda curta. Parlava —i va cobrar per fer-ho— d’una conspiració contra la seva persona, com si aquest pobre desgraciat fos algú susceptible de sofrir-ne alguna, i on el “periodistes d’investigació”, liderats per la Patiño i presents al plató, se n’enfotien d’ell a la cara d’una manera barroera i degenerada.
Efectivament, en un tres i no res vàrem passar de l’excel·lència del “Ala Oeste” a la merda de A3TV i el Dinio. Fàcilment. Amb un simple zapping.

De fet, aquesta ràpida i inesperada transició és d’allò més senzilla. Pots passar de les desèrtiques platges del Cabo de Gata, de la natura i del silenci a la "bonica" platja de Salou amb els hotels, els banyadors Carrefour i el cd bramant el darrer èxit d’en Bustamante.
O pots començar un dinar amb uns tortellini frescos amb trompetes de la mort i parmasano reggiano, passant per un filet de vedella al pebre, a acabar amb les postres que t’han dut els convidats, una capsa de “trufas heladas DIA” i que, cal treure una estona abans de menjar-les de la nevera, ”perquè siguin més bones”.
I què fàcil és passar de Raimat o Penedès al vi de garrafa, del Günter Grass al Francsc Miralles, de les pielsa als sabatot xinès, del Barça a l’espanyol, del ipod al chestrotronics o de trobar-se bé a sentir-se amargat.
La sort, però, és que la majoria dels mortals coneixem les dues versions, fins i tot les versions de termini mitjà que això comporta, però qui realment em fa pena és qui no ha estat afortunat en conèixer alguna de les infinites excel·lències que hi ha i s’ha quedat, ja sigui per ignorància o per voluntat pròpia, en la versió merda — autèntica i original— de les coses; com si aquesta fos l’única versió possible, l’única veritat i, per descomptat, la millor de les possibilitats.