Lluís Llach

Fa molts i molts anys.......en un llunyà 1976 recordo que a l’Abat Oliba, quan tot just fèiem el primer de BUP, l’Enric Sanz de Capellades portava la guitarra “kumba” i, entre classe i classe, cantàvem les cançons del moment. “El bandoler”, “la gallineta”, “l’estaca”... quins temps aquells! Fent una rotllana, amb l’Henar, la Ma Àngels Reixac (on ets, que no t’he vist mai més?), la Loles (mmmm), el Tempranoïd, en Tomàs P. (m’han dit que ja ets notari), la T. Palomas (100 anys que no la veig), la Teresa Riba (escultora, que llegeixo el diari), la P. Viladiu (des del cretaci que no la trobo), J. Riba (amic del cunyadíssim meu), la Maria Pijoan, la Núria Serarols (cada any me la trobo per la festa major!), la Fina Ramos, la Lídia (veïna meva), la Teresa Maria Jorba, el Pere Sánchez.... segur que en deixo algú però ja se sap que la memòria a la nostra edat comença a degradar-se.
Deia més amunt que amb aquestes cançons potser alguns de nosaltres vàrem iniciar el despertar de la consciència política. Érem en plena transició i era evident que la por i l’esperança podien ensumar-se, a parts iguals, en l’aire polític del moment. Malgrat que nosaltres vivíem en una altra esfera de coneixement (com les de Sant Tomàs d’Aquino), érem permeables a la majoria de les idees que corrien per allà. Uns es varen decantar per les idees més conservadores, altres per les més extremes i algun, ni per una ni per altra. Era evident que hi havia coses més importants que ens feien trontollar les neurones, especialment als nois i el Barça, feia poc, que amb en Johan Cruyff, havia guanyat una lliga després d’una pila d’anys de no rascar-ne una de bona.

Després les coses varen ser les de cadascun, uns per aquí i altres per allà, més bé o més malament, de dretes o d’esquerres, més grassos o més prims, amb més o menys canalla, solters, casats o divorciats, però el que si tenim en comú és que, des de que érem adolescents, en Lluís Llach ens ha acompanyat en aquest llarg viatge (si, com el títol del darrer cd de Sopa de Cabra), amb més o menys fortuna, però amb l’abril del ’74, el país petit i l’amor particular.

P.D. Henar, si mai arribes a llegir això, sàpigues que encara tinc, en cassette, l’enregistrament del “campanades a mort” que em vares deixar ja fa dues glaciacions. I que, darrerament, l’he descarregat de nou de l’emule en format eac-cue. Gràcies.

The Sopranos: Capítol final....o no

El divendres vam veure el darrer episodi de la sisena (i diuen que l’ultima) temporada de “The Sopranos”. Kaisha n’era el títol. Brillant, intens, com tots els capítols finals d’una temporada però que, un cop més, ho deixa tot obert.
Durant aquest darrers dos anys i mig hem vist 77 capítols. Els hem vist tots. Als fòrums d’internet es diu que la productora HBO té apunt una mitja temporada extra a base de spin-off dels personatges de la sèrie. Si és així que vinguin, que estem nerviosos, neguitosos i amb l’ai al cor per culpa d’en Christopher Moltisanti i la recaiguda en el tema.

Quins nervis i quina emoció hem passat aquest darrer parell d’anys. Hem patit amb uns personatges absolutament menyspreables, salvatges i assassins, sense ètica ni moral, interpretats per uns actor extraordinaris, però que, al llarg dels capítols et cauen simpàtics i sempre vols que les coses (els bussiness) els hi vagin bé. Encantadora Doctora Jennifer Melfi, voldria que a mi també em fessis el psicoanàlisi com a en Tony. Sis anys ha durat, més les aturades entre temporades.
Voldria anar de copes amb la penya al Bada Bing, el bar d’en Silvio Dante i, amb molt de compte, fer unes partidetes al pòker amb Paulie Walnuts, Patsy Parisi, Bobby Bacala i el mateix Christopher.
Després quedaríem per sopar a casa de Tony Soprano, on la Carmela ens tindria preparat un sopar extraordinari. Seuríem entre la Carmela, Anthony Junior i la Meadow i, a l’hora dels postres, l’Artie Bucco deixaria un moment el seu restaurant per dur-nos-en uns d’italians. Fumaríem puros, beuríem whisky pels descosits i, si sobra temps, aniríem a fer una visita al tiet Junior. Ah! I amb compte, no ens trobéssim pel carrer al malvat Phil Leotardo, mà dreta d’en Johnny “Sack” Sacramoni.

S’em fa difícil dir quin ha estat el millor capítol dels 77 que em vist, però per a mi n’hi ha un a la tercera temporada que és extraordinari. És el quart. “El empleado del mes (Employee of the month)”. Al final del capítol, mentre Tony està fent la teràpia, la doctora Melfi es posa a a plorar i en Toni li pregunta: “Hi ha alguna cosa que em vulgui dir? (Tony attempts to console her, asking, "Is there something you want to say?)". No diré de què va i perquè. És increïble. Si s’ha seguit la sèrie se’t posa la pell de gallina.

Des d’aquesta modesta tribuna però voldria demanar-li un petit favor a en Tony. Que faci una visita a un personatge menyspreable i miserable, fals i mentider com pocs, amb l’alè podrit i amb problemes amb l’alcohol. El que li facis ho deixo a les teves mans, Tony. (O millor en les d’en Paulie, jejejeje). No és necessari que sigui ràpid, ja m’entens, oi?