“Tot pelant la ceba” de Günter Graß

“I si un dia proper o llunyà l’espècie humana, perquè mentrestant tot és possible, s’anihilara a ella mateixa d’alguna forma sofisticada, estic segur (…) que serà el llibre qui tindrà la darrera paraula; encara que sigui en forma d’octaveta.”

Aquesta petita part del discurs de l’escriptor Günter Grass fet l’any 1999 durant l’entrega del “Premio Príncipe de Asturias” de literatura —el mateix any que li van atorgar el Nobel—, reflecteix la idea que la immortalitat s’aconsegueix aquí, a la terra i, una de les maneres, és en forma de llibre; d’aquí a cent anys —de soledat, o no—, ningú es recordarà de nosaltres, com a molt només de les nostres obres, si és que n’hem fet o n’hem deixat alguna.

Günter Graß ha entrat en vida en la immortalitat literària. La seva autobiografia és un relat que m’ha sorprès per dos motius. No perdona. Ni oblida. En les seves lletres s’albira una mena de doble ressentiment. El primer és propi, contra els mateixos alemanys i, el segon, contra els russos. Passa d’esquitllada per sobre temes peluts com l’holocaust —ningú en sabia res—, o les violacions en massa fetes pels ocupants soviètics a les dones alemanyes, com per exemple la seva pròpia mare. Només al final, intenta cabussar-s'hi, però la pell de la ceba, les capes de la memòria, potser són ja massa fines.
Admet sense complexes que, amb disset anys, va ser integrat a la 10ª Divisió Panzer SS Frundsberg i que el primer cop que van entrar en combat va mullar-se els pantalons, abandonant el seu Jagdpanzer (tanc caçatancs).

La memòria viva, la seva infantesa a Danzig, destruït totalment pels russos, l’escola, l’ambre del Bàltic, els amics, els pares, la germana, el cataclisme, la deriva, el fred i la gana, el ressorgiment, el marbre de Lahn, l’Alemanya amb la cua entre cames, derrotada…
En el moment d’escriure això puc dir que és un dels millors llibres que he llegit en la meva curta vida (lectora). M’ha fet emocionar d’una manera que no em pensava que un llibre pogués fer. És la història d’una persona tocada per una genialitat imprevisible. És, com diu en Gabo, una vida per a ser explicada.

Finalment, dues anècdotes. La primera fa referència a com es va gestar la idea d’escriure “El tambor de llauna”. Estaven en una reunió amb uns amics a Suïssa, als anys ’50, quan de sobte va aparèixer el fill petit d’una de les dones que eren allà, amb un tambor i “Va donar dos cops a la dreta, un a l’esquerra. En fer-ho, no va fer cas als adults reunits, creuà la saleta i va donar voltes als contertulians, sense deixar de tamborinerar constantment. (…). Una entrada amb ressonàncies, una imatge que va quedar. Caldria que passés molt temps fins que el pany s’obrís i s’alliberés el corrent ple d’imatges que suraven en ella".

I la segona… és la sorpresa del llibre. No puc. Bad Aiblig, el camp de presoners alemanys. Any 1946. En un forat a terra, plovent i tapats per la lona d’una tenda de campanya, un jove Günter, mort de gana, juga a daus i comparteix una bosseta de llavors de comí amb un altre jove mort de gana i de fred, en Joseph, ”que parla amb insistència —de forma impertorbablement baixa, suau fins i tot— i no puc oblidar-lo. Jo volia ser això, ell volia ser allò. Jo deia que hi havia vàries veritats. Ell deia que solament n’hi havia una. Jo vaig dir que ja no creia en res. Ell acumulava un dogma damunt d’un altre. Vaig clamar: Joseph, no voldràs arribar a ser Gran Inquisidor o més amunt encara? Ell aconseguia més punts als daus i citava, al moment de tirar-los, a Sant Agustí. (…) Així parlàvem, dia rere dia.”
Cap al final sabrem qui és en Joseph. És el realisme màgic d’aquest geni. Jo no puc dir-ho, no puc trair a Günter Graß. Però ja he donat moltes pistes.

Ara tinc una mica d’ambre del Bàltic a la biblioteca de casa. Ja no queda res de Danzig, de la Prússia Oriental, dels llacs Masurians, de la Curlàndia, de la Köningsberg de Kant, ni del Reich que havia de durar 1000 anys. Però sempre tindré l’ambre. I podré mirar al mosquit que hi ha a l’interior. I podré pensar que ell si és etern.