Heinrich Himmler. El mal (2/3)

He llegit: Heinrich Himmler per Peter Longerich. Editorial RBA

(2/3)

El veritable trampolí de Himmler va ser el seu nomenament com a “President comissari de la Policia” de l’estat de Baviera, curiosament un dels estats més contraris a la pèrdua de llibertats fonamentals. La seva ascensió és meteòrica. L’1 d’abril és nomenat “ Comandant de la Policia Política de Baviera” i estava autoritzat per a emprar a les SS en les noves competències adquirides (detencions arbitràries i control sobre els camps de detenció), però on el seu pes polític es mostra més considerable és en el fet de fer de contrapoder a la creixent influència de les SA, comandades per Ernst Röhm.

Cal recordar una altra data fatídica per a la humanitat. El 13 de març, prop de Múnich, es comença a remodelar a una antiga fàbrica d’explosius en un lloc de feréstega memòria: Dachau.

Mentre, la situació al Reich no era precisament una bassa d’oli. A l’agitació política i terrorista s’hi afegia la de les SA que reivindicaven una “segona revolució”. Els diferents estats alemanys varen cedir un rere l’altre a Himmler el control de la policia política, tot i que no existeix cap evidència fiable que fos ell qui ho gestionés en aquell moment. (plana 153).

No deixa de cridar l’atenció que on més li va costar prendre el control de la Policia va ser a l’estat més gran d’Alemanya, Prússia . Va maniobrar hàbilment amb l’ajut de Göring i va comprometre a persones clau de l’administració prussiana amb les SS. Finalment, el 20 d’abril de 1934, H.Himmler ja era amo i senyor de tota la policia del Reich. I un altre fet cabdal en la seva continuada ascensió. L’assassinat de la cúpula de les SA per part d’elements de les SS la nit 30 de juny de 1934, que s’havien tornat difícilment controlables, el que es coneix com a “Nacht der langen Messer”, la nit dels ganivets llargs. El benefici polític que va aconseguir Himmler d’aquella nit en relació al seu paper subaltern va ser immens.

Però no tot l’hi anava bé a Heini. El sonat fracàs de l’intent de cop d’estat a Àustria el juliol del 1934 demostren clarament que no estava a l’alçada per planificar determinades accions, però si tens la paella pel mànec pots encarregar l’any 1938, després de l’annexió d’Àustria, una “comissió històrica del RFSS” per treure’s de sobre responsabilitats.

A partir de l’any 1935 la SS va poder crear les primeres unitats armades, fet que va xocar frontalment amb l’exèrcit alemany (Reichswehr), profundament tradicionalista.

Tampoc és que la civilització hagués desaparegut de cop i volta d’Alemanya. Es multiplicaven, des de principis del 1935, les demandes judicials contra l’estat pels maltractaments als camps de concentració. Finalment, Himmler cansat d’aquestes “collonades”, va aconseguir que “les activitats del Departament de la Policia Secreta no estiguessin sotmeses al control de la justícia administrativa”. Un fenomen.

En una dictadura, l’eficàcia del cap de l’aparell policíac es mesura per la seva capacitat de neutralitzar als adversaris del règim, siguin reals o no. Un cop eliminat el perill comunista, calia centrar-se en la lluita preventiva i en qualsevol forma d’oposició, incloses les inofensives, com ara els acudits contra el règim, mostres de deslleialtat (us recordeu d’allò de “elemento desafecto al règimen?”, pertànyer a l’església catòlica, la delinqüència (un delinqüent era una persona amb una anomalia biològica (p.191), l’avortament, l’homosexualitat i ara ve el bo, el massons (no sabien explicar-ne els motius) i els jueus, com a “forces intelectuals que desenvolupaven activitats contràries al Reich”. Ràpidament però, va haver de moderar el seu discurs anticlerical, tot i que l’any 1935 la SS havia creat un “comando especial” encarregat de processar els casos d’homosexualitat en l’església catòlica.(p.209).

El camí cap a la demència comença el gener del 1938, quan la Kriminalpolizei (Kripo) va preparar l’ingrés als camps de concentració de varis milers de persones considerades “asocials”, incloent-hi als “criminals potencials” i especialment als gitanos. I que fer amb tants detinguts? Doncs treballs forçats per a la industria armamentística del Reich.

La SS no tenia una ideologia pròpia, tenia una cosmovisió del mon, particular, això sí. Una cosmovisió és un conjunt o sèrie de principis comuns que inspiren teories o models a tots els nivells. La cosmovisió de la SS era plenament àmplia com per dirigir i orientar el pensament de cadascun dels seus membres i adaptar-se a la situació del moment. És cert que les idees paranormals, esotèriques, dels clans, històriques (el perill dels asiàtics), culte a tot el que fos germànic i altres bestieses pseudocientífiques varen tenir cabuda en la SS ja que al cap i a la fi, aquesta cosmovisió volia esdevenir en una pseudoreligió feta a mida dels germànics-nòrdics i del RFSS. (Només cal recordar la visita a Montserrat cercant el Graal).

La nit de Nadal, en la seva cosmovisió, va esdevenir la nit del Jul. El Jul era una làmpara per a dues espelmes i a la casa de cada membre de les SS n’hi havia una i fins al final de la guerra, tots els nadons de les famílies de les SS rebien les “làmpades de vida” com a regal. A partir del quart fill, s’hi afegia una inscripció que hi deia “Només ets un esglaó més en el clan”.

L’anell de la calavera, que s’havia de dur al dit anular “és un símbol de valor interior conquerit en la lluita i el deure, el símbol d’una comunitat de fidelitat, posada a prova durant anys, al Führer i la seva cosmovisió”. I una espasa, que servia per “defensar com un cavaller als desemparats”.

I tot home de les SS havia de ser virtuós, tot i que les relacions extramatrimonials es veien correctes, tot i l’escàndol que va provocar dintre la conservadora societat alemanya i especialment en l’exèrcit regular. De fet, ell mateix va tenir dues filles d’una relació extramatrimonial amb Hedwig Potthast. I fins i tot va monopolitzar la producció i distribució d’aigua mineral del Reich a través de l’empresa Sudetenquell SL per evitar els excessos alcohòlics dels seus homes, la famosa Grüner Sauerbrunn, dels manatials de Marienbad (p-448).

Com a curiositat cal citar una referència sobre l’islam que fa el propi Himmler, al que qualifica de “religió simpàtica i pràctica per als soldats, ja que els promet el cel si han mort en combat” (p.250).

Heinrinch Himmler. El mal.

He llegit: Heinrich Himmler per Peter Longerich. Editorial RBA

(1/3)

Heinrich, el segon fill de la parella formada per Gebhard Himmler i Anna Maria Heyder va néixer el 7 d’octubre de l’any 1900 a Munich i va ser un gran honor per als Himmler que el príncep Heinrich (novè en la línia successòria dels Wittelsbacher) apadrinés a la criatura.

Nascut en una família de classe mitjana-alta, catòlica, conservadora i culta —el seu pare era mestre amb uns grans coneixements de literatura clàssica, història i llengües antigues— res feia pensar en el que esdevindria més endavant. El seu entorn familiar no era gens diferent del que es podria trobar en qualsevol família benestant a Anglaterra, França o Catalunya.

L’ordre natural de la família Himmler —i de moltes altres— es va trencar pel fet que l’any 1914 va esclatar la gran guerra i a finals l’any 1917, de manera sorprenent, va ser admès com a cadet en el XI Regiment d’infanteria. Es conserven cartes d’aquella època, on signa com a ”miles (soldat) Heinrich”.

Aquest fet és capdal per entreveure la seva posterior evolució i la de molts jerarques del nacionalsocialisme. La majoria dels integrants de la generació del 1900 i posteriors mai van entrar en combat a la Gran Guerra degut a la rendició d’Alemanya i això va provocar una profunda decepció en amplis sectors de la militarista societat alemanya, no menys militarista que l’anglesa o la francesa. Si, a més a més, hi sumem la derrota dels imperis centrals, les condicions humiliants del tractat de Versalles i l’empobriment de les fins aleshores classes mitjanes degut a la inflació, la radicalització de l’extrema esquerra imitant el model soviètic (a Múnich va arribar-se a proclamar la República Soviètica de Baviera!) tenim un germen de rancúnia i odi i, tot i que no és ni necessari ni suficient, tenim l’ou d’on sortirà el desastre posterior que destruirà Europa.

Ja llicenciat en Agronomia i com molts altres joves alemanys que militaven en organitzacions d’extrema dreta de caire militarista—a Espanya tenien la Falange—, va afiliar-se a un grup conegut com a Reichskriegsflagge (Bandera de Guerra del Reich) —el nom, si se’m permet fer broma en una cosa tan sinistra com aquesta, ja prometia— i va participar de forma més o menys activa en el cop d’estat de l’any 1923.

Es conserven bona part dels seus diaris i correspondència, tot i que una part no l’ha pogut consultar l’autor tot i conèixer-ne l’existència, i enlloc s’intueix la sorprenent deriva posterior del personatge. La societat alemanya no era ni més ni menys antisemita que la resta de les societats europees i en una de les poques referències que poden llegir-se als seus diaris sobre el tema fa esment a la qüestió si els estudiants jueus haurien o no ser admesos a les germandats d’estudiants. El seu enemic de joventut eren els francesos! I fins i tot s’havia plantejat emigrar a Anatòlia l’any 1921 (plana73).

L’estiu del 1924, Heini va prendre la decisió de fer de la militància política la seva professió i va començar a treballar per a Gregor Strasser, un membre del NSDAP de la baixa Baviera que havia participat de manera activa en l’intent del cop d’estat de Hitler de l’any 1923, encarregant-se de la paperassa i de donar conferències en els ambients rurals.

Himmler, com a gran lector que era, duia un minuciós registre —que s’ha conservat— de tot el que llegia, amb comentaris inclosos, i crida l’atenció la breu anotació sobre el primer volum del “Mein Kampf” (la meva lluita) d’A. Hitler, que va llegir entre 1925 i 1927— quin entusiasme!— “els primers capítols dedicats a la seva joventut contenen alguns punts febles” i del segon volum res de res. Sembla que li van interessar ben poc.

El setembre de 1926, Greogor Strasser va ser nomenat director de propaganda del partit, però tenint en compte que la seva feina d’activista i diputat al Reichtag li emplenava la majoria del temps, Himmler va començar a despuntar com a organitzador. En aquells temps, el partit obtenia menys del 2% dels vots i la feina del Strasser era incessant. La gestió de Himmler no va millorar els resultats electorals gens ni mica. A les eleccions del Reichtag del 20 de maig de 1928, el NSDAP només va obtenir el 2,6% dels vots. (L’any anterior, amb Hitler a la presó, n’havien tret cap al 3%).

Amb uns magres resultats així, la tibantor entre les diferents faccions del partit es va fer difícil de controlar i aquí apareix el Himmler que sap nedar i guardar la roba, una actitud que serà l’origen de la seva ascensió.

Una altra funció que desenvolupava Heini en el partit, era la d’expert en agricultura, on va desenvolupar una sèrie de teories politico-agràries que les va definir com a “política camperola nacional-ètnica”. Només el nom ja fa por.

En l’aspecte personal, el 3 de juliol de 1928 va casar-se amb Magarete Boden i van plantejar-se en complementar l’escarransit sou de funcionari del partit de Himmler venent el que cultivaven de l’hort (p. 107) i el 8 d’agost va néixer la Gudrun, l'única filla en comú de la parella.

Mentre, la seva ascensió continuava essent imparable dins del partit (que de fet eren quatre gats mal avinguts). L’any 1927 va ser anomenat adjunt del nou cap de les SS Erhard Heiden i, per motius que mai s’han aclarit del tot, les fonts oficials van parlar de “motius familiars”, l’any 1929 Heiden és destituït i Hitler en persona anomena a Heinrich Himmler com a nou Reichfhürer-SS (RFSS). Val a dir que en aquells moments les SS estaven formades com a molt per uns 270 membres.

Durant les disputes entre les fraccions internes del NSDAP prèvies a les eleccions del 1930, les SS van començar a agafar protagonisme defensant les autoritats del partit enmig de les baralles entre faccions. En aquells moments, la SS i les SA (sota comandament d’Ernst Röhm) depenien directament de Hitler. L’estrella de Röhm va començar a apagar-se quan es van difondre rumors sobre la suposada homosexualitat, situació que Himmler va saber orientar a favor seu.

Mentre, Himmler va començar a definir l’estil propi de les SS, formades pel millor de la joventut alemanya (segons ell, esclar) on fins i tot s’establien normes per als festejos!, i l’any 1931 va nomenar a Reinhard Heydrich (per mi un dels personatges més feréstecs i malvats del Reich) com a cap d’inteligència de les SS.

Himmler definia a les SS com a “avantguarda racial” del Reich i tot estava supervisat pel nou departament RuS (Rasse und Siedllung) és a dir, “Raça i colonització”. En tot cas, a finals del 1931, les SS ja disposaven de 10.000 homes en actiu.

L’ascensió del partit va ser imparable però malgrat els cada millors resultats electorals, no podien fer-se amb el poder. Al 1932, NSADP ja tenia el 37,4% dels vots, però no podia passar d’aquí. Les SS i les SA van accelerar les seves accions de terrorisme i pistolerisme contra elements comunistes que va desencadenar la lògica reacció de resposta per part dels pro-soviètics.

En un clima de pre-guerra civil, les eleccions de novembre de 1932, el NASDP va treure el 33,1% dels vots, amb una pèrdua de 4 punts respecte els resultats anteriors però l’inici de la fi de la civilització va començar ara i aquí. El 30 de gener de 1933 marca un abans i un després en la història de la humanitat. Adolf Hitler és anomenat canceller del Reich. En poc temps es produeix una allau de cataclismes, el primer dels quals té data precisa. El 28 de febrer de 1933 es fa efectiu el decret d’emergència on se suspenen els drets fonamentals avalats per la constitució, la “llei dels plens poders “ del 23 de març, que elimina el paper legislatiu del parlament i la transfereix directament al govern, dissolució de tots els partits i sindicats i associacions no afins al partit i així, en termes generals, el juliol de 1933, el partit ja era amo i senyor de tota Alemanya.

Aquesta usurpació gradual del poder va fer-se de manera coordinada des de la cúpula del poder i des de la base, amb accions quasirevolucionaries i amb el terror com a mètode. La seva gran eficàcia va ser demolidora i el muntatge i organització de l’aparell que controlaria aquest terror en tot el territori alemany tenia un nom: Heinrich Himmler.

2009. Balanç

Ara que l’any s'ha acabat, faig un resum dels quatre principals esdeveniments que per a mi han marcat —o m’han interessat, que no és el mateix— l’any 2009, tot i que cal dir que l’ordre no n’indica la importància o rellevància del fet.

6
Ja sé que no em donarà de menjar, ni a millorar en l’aspecte laboral ni en el personal o intel•lectual però és que les sis (6) copes del Barça em reconforten i omplen de felicitat. Per això marco aquest número en negreta. El 6 de les sis copes. Les sis copes del millor equip del món, de l’equip que —jo en dono fe— és més que un club.
Els intel•lectualitis que no els agrada el futbol el qualifiquen com a un joc on 22 tarats corren darrere d’una pilota i un, vestit de negre, hi posa pau i aplica normes difícilment entenedores —per a ells—. Aquest argument podria aplicar-se també a un personatge tocat pel bolet que anava pel món amb quatre pots de pintura i un pinzell i es deia Van Gogh?.
El nostre —el meu— Barça és art. És sentiment. Només amb el pas dels anys ens adonarem de l’autèntic abast del que han fet aquest any. 6 de 6. I sense oblidar el 2-6 a Madrís!
El futbol té una meta-lògica captivadora que el fa imprevisible i el dia que la pilota no entri, els diaris desbarraran sobre els despropòsits del Barça. Però ara, la pilota entra i, a sobre, jugant com mai fins ara s’havia vist. Per això gaudim del moment.
Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Guardiola... gràcies per fer que el sentiment vagi un pas per endavant del raonament!!

SÍ
I si abans parlava del poder del sentiment per sobre de la raó, jo dic “Visca el sentiment!” i per sempre més. Perquè el SÍ a les consultes populars sobre la independència arrenca de molt endins i de molt enllà. Per primera vegada veig —no diré la llum— una sortida al lligam forçat que ens manté a España.
L’estat de les autonomies fa figa i l’espoli segueix, se’ns continua manllevant i se’ns tracta com a una trista colònia del seu extint imperi colonial, on pot fer-se el que es vol.
Ara, a més a més, resulta que el vot de quatre funcionaris del “Tribunal Constitucional” val més que el meu vot (i mira que vaig votar “NO” a l’estatut per ser massa esquifit) i que el vot del conjunt dels catalans que vàrem votar en aquell —trist— referèndum.
On són els vols transoceànics que havien de tenir com a origen i destí l’aeroport del Prat? On és la connexió del TGV (AVE a España) amb l’estat francès? El port de València no es va construir amb els nostres diners per fer competència deslleial al port de Barcelona? Com és que els fa més por una editorial conjunta que un cotxe bomba?
La resposta és evident. Estan acollonits per la riuada sobiranista que corre per Catalunya. Em fa gràcia la Sra. Camacho del PP a Catalunya quan diu que els vots al sí no són representatius. Quants vots va treure ella i el PP? Doncs ni la meitat dels que ha tret el sí a la independència durant les consultes populars fetes sense mitjans.
Només una molt modesta i humil recomanació al Puigcercòs: No la caguis.
Com deia abans que el sentiment vagi un pas per endavant del raonament!!

ZP + PSOE + ATUR
Sense cap mena de dubte, podem comparar al “presidente” Zapatero amb l’Obama. I ho dic ben convençut. A l’Obama li han regalat el Nobel de la Pau i al ZP, durant l’any 2010, li donaran el Nobel d’economia. Aquest home és un crac. Ara dic cap aquí, ara verd després cap allà, on deia amunt ara dic avall, pujo l’IVA, trec el no-sé-què… Si el pensament i les decisions contraposades són pròpies dels genis ens troben davant d’un intel•lecte tan excel•lent que de ben segur serà premi Nobel d’economia. Gràcies ZP per apujar-nos 1% l’IVA!! T’estimo ZP per perdre quasi un any en polítiques titubejants i contradictòries per redreçar la situació de crisi econòmica! T’estimo ZP perquè penso que no en tens ni puta idea. Per sort ni t’he votat ni et votaré mai. Però tranquil. Ni a tu ni als altres, eh?
4.000.000 d’aturats i els brots verds que s’albiren no sé on. I tu ara seràs president (sis mesos només, eh?) de la UE. Que tremolin els eurodiputats! Perquè lo puto-far-d’occident els il•luminarà el camí a seguir durant mig any. Sort que es trobarà amb la feina gairebé feta!

“Xinos”
Qui no ha entrat en una fastigosa botiga dels xinos? Milers d’andròmines disposades d’una forma aparentment caòtica i llestes per omplir-nos els buits que lentament deixen els objectes de qualitat degut al pas del temps. I en són de barates!. Les làmpades halògenes que per 1€ te'n donen dues i que al cap de quinze dies ja s’ha fos. Què bonic! I les broques per la perforadora que fan figa només toquen el totxo? I les eines de “total precision” (tornavisos, claus…) que es gasten amb 3 vegades de fer-les servir? I les merdoses joguines que et regalen els parents garrepes per al tió, reis o aniversaris? No heu ensumat l’olor fètida del plàstic amb el que estan embolicades?
I les sabateries i botigues de moda fashion-made-in-China? Mira que a Barcelona n’hi ha un grapat. Només una paraula les defineix. MERDA.
Qui em coneix sap que he treballat tota la vida en el tèxtil i que el meu “idíl•lic” món laboral ha estat enfonsat pels xinos i els seus còmplices. Quan d’aquí uns anys en retiri tindré una escarransida jubilació gràcies a ells! Com m’agrada el Made-in-China. Com m’agrada la censura al google que allà s’hi fa. Com m’agrada que hi hagi esclaus i s’executin milers de persones cada any. És un país de compte de fades. I no estic ressentit amb ells, no. Mai tindré la pensió de jubilació d’un funcionari ploraner però sempre podré enviar-los a la merda i enfotre-me’n d’ells, per “lo” cutres i merdosos que són.
I ara toquen els bars. A Barcelona, compren els traspassos dels bars de tota la vida. La Sra. Pepa ara s’ha travestit amb la Sra. Liu i el Sr. Esteve amb el Sr. Chang.
Jo ho tinc clar. Si un bar és de xinos no hi entro. No sé si les probabilitats d’intoxicar-me són més grans que en la resta de bars, però ho faig per principis. No vull que em despatxi un esclau que dorm al bar i treballa de franc durant anys per pagar el deute que ha contret amb una màfia xinaca per venir a Europa. I a sobre ni t’entenen!