El divendres vam veure el darrer episodi de la sisena (i diuen que l’ultima) temporada de “The Sopranos”. Kaisha n’era el títol. Brillant, intens, com tots els capítols finals d’una temporada però que, un cop més, ho deixa tot obert.
Durant aquest darrers dos anys i mig hem vist 77 capítols. Els hem vist tots. Als fòrums d’internet es diu que la productora HBO té apunt una mitja temporada extra a base de spin-off dels personatges de la sèrie. Si és així que vinguin, que estem nerviosos, neguitosos i amb l’ai al cor per culpa d’en Christopher Moltisanti i la recaiguda en el tema.
Durant aquest darrers dos anys i mig hem vist 77 capítols. Els hem vist tots. Als fòrums d’internet es diu que la productora HBO té apunt una mitja temporada extra a base de spin-off dels personatges de la sèrie. Si és així que vinguin, que estem nerviosos, neguitosos i amb l’ai al cor per culpa d’en Christopher Moltisanti i la recaiguda en el tema.
Quins nervis i quina emoció hem passat aquest darrer parell d’anys. Hem patit amb uns personatges absolutament menyspreables, salvatges i assassins, sense ètica ni moral, interpretats per uns actor extraordinaris, però que, al llarg dels capítols et cauen simpàtics i sempre vols que les coses (els bussiness) els hi vagin bé. Encantadora Doctora Jennifer Melfi, voldria que a mi també em fessis el psicoanàlisi com a en Tony. Sis anys ha durat, més les aturades entre temporades.
Voldria anar de copes amb la penya al Bada Bing, el bar d’en Silvio Dante i, amb molt de compte, fer unes partidetes al pòker amb Paulie Walnuts, Patsy Parisi, Bobby Bacala i el mateix Christopher.
Després quedaríem per sopar a casa de Tony Soprano, on la Carmela ens tindria preparat un sopar extraordinari. Seuríem entre la Carmela, Anthony Junior i la Meadow i, a l’hora dels postres, l’Artie Bucco deixaria un moment el seu restaurant per dur-nos-en uns d’italians. Fumaríem puros, beuríem whisky pels descosits i, si sobra temps, aniríem a fer una visita al tiet Junior. Ah! I amb compte, no ens trobéssim pel carrer al malvat Phil Leotardo, mà dreta d’en Johnny “Sack” Sacramoni.
S’em fa difícil dir quin ha estat el millor capítol dels 77 que em vist, però per a mi n’hi ha un a la tercera temporada que és extraordinari. És el quart. “El empleado del mes (Employee of the month)”. Al final del capítol, mentre Tony està fent la teràpia, la doctora Melfi es posa a a plorar i en Toni li pregunta: “Hi ha alguna cosa que em vulgui dir? (Tony attempts to console her, asking, "Is there something you want to say?)". No diré de què va i perquè. És increïble. Si s’ha seguit la sèrie se’t posa la pell de gallina.
Des d’aquesta modesta tribuna però voldria demanar-li un petit favor a en Tony. Que faci una visita a un personatge menyspreable i miserable, fals i mentider com pocs, amb l’alè podrit i amb problemes amb l’alcohol. El que li facis ho deixo a les teves mans, Tony. (O millor en les d’en Paulie, jejejeje). No és necessari que sigui ràpid, ja m’entens, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada