Avui ha mort Heath Ledger (Ennis del Mar)

Avui ha mort Heath Ledger. Ni el com ni les circumstàncies són rellevants. L’única cosa certa és que ha mort. I prou.
Per a mi sempre serà Ennis del Mar, a la pel·lícula Brokeback mountain, del director taiwanès Ang Lee. El seu extraordinari paper reflexava un desassossegament que, potser, no tot era interpretació.
No puc dir res que ja no s’hagi dit o escrit sobre aquest film. Ni sobre la meravellosa història de deriva, d’amor i buidor que s’hi explica. Ni sobre els espectaculars paisatges del “wide open space”. Ni sobre la banda sonora original, simplement extraordinària. Ni sobre Michelle Williams (Alma) o de Anne Hathaway (Lureen Newsome). No puc afegir res.
Gràcies a aquesta pel·lícula vaig veure que no totes les coses són com són, sinó que són com estan. També vaig descobrir a una cantant de country per a mi desconeguda, l’Emmilou Harris, que participa en la banda sonora amb una cançó que fa posar els pèls de punta,” Love That Will Never Grow Old” (Un amor que mai envellirà), de la qual em permeto afegir-ne una estrofa, però que no traduiré, per no ser massa carrincló:

Go to sleep, may your sweet dreams come true
Just lay back in my arms for one more night
I've this crazy old notion that calls me sometimes
Saying this one's the love of our lives.

Puc dir que en la meva dilatada vida de cinèfil solament m’he emocionat —de veritat— dues vegades. La primera ja fa molts anys veient el Cyrano de Bergerac (1990) de Jean-Paul Rappeneau, cap al final, quan es fa de nit i, sense veure-s’hi, en Cyrano fa veure que llegeix la carta d’amor que ell va escriure, ja fa anys, a la seva cosina Roxanne i que ella, però creu que va ser escrita pel seu promès, mort a la guerra. És just llavors quan es produeix un moment màgic, Roxanne s’adona que n’és Cyrano l’autor, i que la carta, que fa veure que llegeix quan realment l’està recitant de memòria, reflecteix tot l’amor que ha sentit per ella durant tota la vida.
Realment, si hagués estat sol al cinema hauria plorat. Ho reconec. Sense vergonya.

I la segona vegada és a Brokeback mountain. Potser aixafi l’argument a qui no l’hagi vist, però cap al final, quan Ennis del Mar, després de la mort d’en Jack Twist va a casa dels pares d’ell i la seva mare el deixa entrar a l’habitació d’en Jack… quan obre l’armari… quan troba la camisa que havia perdut feia anys… en fi, només qui ha vist la pel·lícula pot adonar-se de com, en una excel·lència del guió, poden concentrar-se 134 minuts de peli en uns instants, quan Ennis s’hi abraça i, per primera vegada, pot expressar el que realment sent.

Deia abans que no puc afegir res més. Hi ha qui ha qualificat a aquesta pel·lícula com a western gay. Jo simplement puc dir que els anys la convertiran en una de les principals obres mestres de la història del cinema. Cinema de sentiments. Sense digitalització. Cinema per a la història.