Quan hom veu les inicials HBO (acrònim de Home Box a Office) ho identifica subconscientment amb la paraula qualitat. Qualitat en majúscules. The Sopranos, Six feet under, Sex and the city, només per esmentar alguna de les sèries més conegudes. Ara cal afegir-hi “The Wire”, a la que cal qualificar com a SENSACIONAL, així, en majúscules.
No puc dir que sigui ni millor ni pitjor que l’altra sèrie mítica de HBO, The Sopranos, perquè no hi ha nota més enllà del “10”. “The Wire” és tan bona i tan salvatge, tan fastigosa i tan brillant, tan trista i depriment com divertida i incorrecta amb uns personatges foscos i brutals, malvats i eficients, bons i no tan bons, així com dolents i no tan dolents. Ningú és el que és i a la que grates una mica surt el pitjor de nosaltres i de l’entorn.
“The Wire” és una visió realista, molt realista, de la lluita contra el narcotràfic a Baltimore. Amb un argument que té com a nucli la lluita contra les drogues, es desenvolupa una teranyina de personatges que interactuen entre ells durant les cinc temporades que dura la sèrie.
La primera temporada ens dibuixa els personatges centrals i en la lluita contra el narcotràfic al districte Oest, descobrirem Jimmy McNulty, un poli alcohòlic i desastrós, a Omar, el nou Robin Hood i a un personatge fantàstic, al narco Russell “Stringer” Bell, estudiant d’econòmiques i el cervell financer de l’organització. La segona trasllada l’acció al port de Baltimore i la connexió contraband-financiació dels sindicats —impressionant i fantàstic el personatge del sindicalista Frank Sobotka—, la tercera sobre la política i la seva implicació en el narcotràfic. No deixa de ser curiós que els narcotraficants facin una cooperativa i que la policia autoritzi la venda de droga a Hamsterdam, un barri de Baltimore, oi comandant “Bunny” Colvin?.
La quarta és per a mi la més trista, la més depriment la que es centra sobre el sistema educatiu als barris deprimits. Sense esperança, sense futur, sense ganes i sense diners. Així és el sistema educatiu en aquests llocs. Famílies senceres que depenen dels diners que porta un adolescent treballant pels traficants, vivint entre escombraries i amb la violència constant. Rates i gats. Sense futur.
I, finalment, la cinquena i última, solament disponible en versió original i subtítols. Què bona. Què repugnant ets, Felicia “Snoop”! i tú Marlo, també! Els periodistes, els polítics, els narcotraficants i...un misteriós assassí en sèrie.
Sobta descobrir els personatges en versió original. Mai havia vist subtítols amb notes del traductor. Quan parlen els narcotraficants (expressió políticament correcta que significa negres) no s’entén res, fins a l’extrem que la policia té a una intèrpret per traduïr el “slag” dels negres.
En aquesta cinquena i darrera temporada conflueixen totes les històries en un final brutal on tot torna al principi, un nou començament que ens fa anar cinc temporades enrere. Però és que és tan bona aquesta cinquena temporada! La capacitat dels guionistes és tan brillant a l’hora de sorprendre't que, si veieu la sèrie i arribeu fins aquí, digueu-me que us sembla la història d’Omar. Quin final! I els diaris, com ho tracten! i els polítics, cabrons!
Aquestes cinc temporades, són tan bones i són tants els personatges que se’m fa difícil destacar-ne algun. Omar, que cerca la justícia a la seva manera, McNulty el poli alcohòlic, Bubbles, el homeless drogoaddicte, Stringer el cervell financer dels narcos, fins i tot al Brother Mouzone, l’executor o al narco “Proposition” Joe, el gestor de la cooperativa, al brillant Lester, crack de les escoltes telefòniques, Bunk, company de trompes i excessos, Kima, la detectiu lesbi, Daniels el líder, i entre els dolents, el més dolent de tots, Marlo Stanfield, el noi del ghetto, la nova fornada de narcotraficants, una nova fornada que ho és fins que és rellevada per la següent, el Barksdale, la repugnant Snoop, que encara ho és més amb la seva veu original.
I què dir dels polítics? I més ara que estan de portada als diaris amb manilles o sense, com el lladre Millet. Tenim a l’alcalde Carcetti, el brillant Wilson, mà dreta de l’alcalde, La Nerese, amb un ego més gran que tot l’edifici de l’alcaldia de Baltimore, el podrit senador “Clay” Davis o els caps de la policia Rawls, Valcheck o Barrell, més enfeinat en escalar posicions que en netejar els carrers.
Però també hi ha bona gent, en Bubbles, el homeless addicte o l’advocada Rhonda Pearlman o Walon, del centre de desintoxicació d’addictes o el noi del ghetto Namond, que se’n pot sortir. O en “Gus”, l’editor del diari. I fins i tot el propi McNulty, en un genial gir en el darrer capítol.
Si algú em llegeiex —encara— que segueixi la sèrie (60 capítols). Potser li costarà l’arrancada, la primera temporada es va rodar l’any 2002, però un cop l’has tastat ja no la pots deixar. Cal veure-la, perquè és genial. I, com les drogues, el leitmotiv de la sèrie, pot crear una seriosa addicció.
http://www.hbo.com/thewire/cast/
The bigger the lie, the more they believe (Bunk)
Entrades
