La primera imatge que et ve al cap quan sents el nom de Johann Wolfgang von Goethe és la del famós retrat que Tischbein va pintar, a la campagna romana, l’any 1787 on, un Goethe ajaçat entre runes, amb un barret característic i vestit amb una capa blanca, sembla mirar més enllà. L’artista ha sabut capturar aquell instant de temps que mai més es reproduirà. El que pensa Goethe només ho sap —sabia— ell. Podem endevinar en el seu esguard que era lluny d’allà. Fins i tot m’atreviria a dir que era en un altre temps quan la grandesa de Roma dominava el món conegut.
Roma, apart dels tòpics, va fascinar Goethe, com a molts altres. No fa gaire, els que tenim la sang blau-grana hi vàrem viure un petit gran apoteosi, diferent al que va gaudir Goethe durant la seva doble estada romana, però apoteosi al cap i la fi.
Itàlia, Roma, a qui la Salander qualifica com a “ciutat en ruines” al segon volum de la trilogia —i amb qui estic totalment d’acord amb aquesta definició— han fascinat, fascinen i fascinaran a totes les generacions.
Què ens atreu de les runes? M’imagino que ens permet reconstruir, al nostre gust, al nostre entendre, la imatge d’un món passat i projectar-lo d’acord amb els nostres anhels. Ens en fem una imatge individual i única del que podia haver estat i que, potser, va ser així.
El viatge a Itàlia de Goethe, comença d’incògnit i mig d’amagat, a Karlsbad, el 3 de setembre de 1786 i, des d’un punt de vista literari, ho fa amb un “també jo, a l’Arcàdia”. Ja abans de començar el seu viatge —es perllongaria fins al 18 de juny de 1788—, considerava a Itàlia com l’Arcàdia, l’utòpic país de la felicitat. I, com els viatgers moderns anava preparat amb una valuosa guia de viatges. La guia Volkmann, impresa a Leipzig a finals del 1771. I també va endur-se’n la feina. Durant el seu viatge va escriure Ifigenia(1787) i Egmont(1788), a més de recollir mostres de vegetals i minerals, estudiar art, arquitectura i escultura i pujar al Vesubi. I sense oblidar la correspondència, entra la que destaca la que mantenia amb Herder.
Menció apart es mereix l’admiració de Goethe cap a Andrea Palladio, l’arquitecte. Aprofita el seu viatge per fer un seguiment intensiu dels seus principals edificis i és interessant llegir com li’n defineix l’estil. “La principal dificultat amb què hagué de lluitar va ésser l’adaptació dels ordres columnars a l’arquitectura civil, per tal com la coexistència de columnes i murs sempre suposa una certa contradicció” (1)
La seva estada de tres setmanes a Venècia contrasta amb la seva breu visita a Florència. Involuntàriament pot fer riure el fet que a Florència només hi passa una tarda, “la ciutat demostra la riquesa del poble que l’ha bastida”, però cal entendre la mentalitat d’un home il·lustrat de 37 anys del segle XVIII i preromàntic. El renaixement ha caducat i cal anar a les arrels. Què m’importen Il Duomo i l’Arno si puc veure el Colisseum i el Tíber!
I per fi Roma. El dia de Tots Sants de l’any 1786 hi arriba “fins i tot durant el viatge he romàs encara temorenc, i només sota la Porta del Popolo vaig tenir consciència que Roma era meva”. I s’hi queda fins el 21 de febrer. Un turista afortunat, sens dubte. I no oblidem que hi haurà una segona estada a Roma.
M’imagino a Goethe com una mena de Leonardo. El llibre és ple de reflexions personals “imaginació i presència es comporten com poesia i prosa; respectivament, l’una pensa fortes i abruptes les coses, i l’altra les veu sempre més aviat planes” i també sobre el seu temps i la seva època: “Espero que es dissipin els negres núvols del cel polític. Les nostres guerres modernes ocasionen molta infelicitat mentre duren, però cap felicitat quan acaben”, i ple d’anècdotes que només els viatgers amb temps— i d’altres èpoques— poden copsar. Tot i el perill de citar massa literalment a l’autor, en recullo una que per una banda és cridanera i per altre no deixa de ser summament divertida. Durant la seva segona estada a Roma, en ple estiu romà, ens explica que… “La Capella Sixtina (…). Una bona propina, i el guarda ens deixava entrar per la porta posterior, prop de l’altar. Ens hi trobàvem com a casa, i no sols ens hi havíem dut quelcom per a menjar sinó que fins i tot un cert dia, fatigat per la calor, vaig fer una migdiada assegut al tron pontifici”. Us imagineu avui en dia una situació com aquesta?.
Després Nàpols i Sicília, Agrigento, Paestum... Un viatger incansable. Se’ns declara un enamorat dels enciams i de les verdures de la terra. ”Plantes meravelloses són les oliveres; fan pensar en els salzes, perden també el pinyol i l’escorça se’ls trenca”. Potser ja ens trobem amb un precursor de la guia Michelin. I embolics. No ho cita ni ho reconeix, però la relació amb la pintora Angelika Kauffmann a Roma és d’allò més interessant. I com veu Goethe als italians? A Roma, comenta que “Quelcom que xoca a tots els forasters i que diàriament fa parlar —només parlar, però— tota la ciutat són els assassinats de sempre” o també, a Venècia “… i precisament perquè era diumenge m’ha sobtat la gran brutícia dels carrers…” però a Nàpols afirma que “…tot indueix a pensar en una terra afortunada, on les necessitats més peremptòries troben àmplia satisfacció, ha de fruitar així mateix homes d’un caràcter feliç, segurs d’un demà que esperen sense preocupació”.
I per acabar, una darrera apreciació sobre Sicília. “Si se’n margina Sicília, Itàlia no deixa cap imatge a l’ànima; és aquí on hi ha la clau de tot”.
Si cal esmentar passatges complerts que destaquin sobre la resta, n’hi ha dos. El primer la visita al palau del Príncep de Palagonia, a Bagheria (Palermo). Es veu que és un exemple remarcable del barroc sicilià., però a ulls d’en Goethe és la cosa més horrorosa que fins aleshores havia vist. La descripció que en fa és esperpèntica, pròpia de la noblesa decadent però rica. I els personatges que hi viuen? Són iguals de barrocs i excèntrics. Però —demano perdó— no els hem de confondre amb Don Fabrizio Corbera, Príncep de Salina, el gran personatge que interpreta Burt Lancaster a “Il Gatopardo”.
I, ja per acabar, el segon gran passatge. El carnaval romà. Durant un bon grapat de planes, podem immergir-nos en un carnaval del segle XVIII. La mà mestra del gran escriptor es llença a fons amb la descripció del caos, la passió i els excessos del carnaval romà. Goethe queda perplex però, gosaria dir, amb la modèstia d’un lector afeccionat, que en queda tan meravellat que fins i tot n’acaba dubtant de què és excessiu i què no ho és. El viatge a Itàlia, a l’Arcàdia ha fet trontollar el pensament racional d’aquest nou Leonardo i l’atreu més la llum mediterrània que les boires alemanyes.
El text original, tal i com el coneixem, fou escrit uns anys més tard. La primera estada a Roma no fou publicada fins al 1816 i, la segona part, la corresponent als mesos passats entre Nàpols i Sicília no fou publicada fins el 1817. I la segona estada a Roma fins el 1829, ja en plena vellesa de l’autor.
Llum, més llum! Això és que la llegenda afirma que Goethe va dir instants abans de morir. Potser es referia a llum de la Mediterrània?
Viatge a Itàlia, J.W. Goethe. Ed. Columna
Entrades
