Com deiem fa poc...

Darrerament he rebut una gran quantitat de mails —concretament un— retreien-me que tinc el blog abandonat. No ho negaré pas, les evidencies parlen i, efectivament, des del passat mes de juliol no he cardat brot. I no és que la manca d’idees m’embussi el cervell, no, ans al contrari.
Podia haver parlat de la crònica del viatge a Fuertenventura —amenaço a fer-ho— ja que, per primera vegada i imitant als viatgers del segle passat, m’he emportat una agenda de viatges, pobra imitació de la que va prendre Goethe quan va fer el seu viatge a l’itàlica terra.
També podria parla de la bellesa inherent a una simple fórmula matemàtica —ho faré— on en una senzilla ratlla hi ha un compendi de coneixement increïble:
eiπ+ 1=0
O de la crisi; o del barça; o d'allò de “Yes, we can” o “Country first”; o de les desbarrades de la Sofia que, a sobre que viu de franc, pot permetre’s obrir la boca i dir tota mena de parides sobre “sus leales súbditos”. Es veu que el complex de “reina madre” li ha alterat —més— el cervell. Senyora Sofia de Grecia i de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg (m’imaginava que, com que és "grega" es diria quelcom semblant a Pitàgoras o Panathinaikós), a la vostra democràcia us fa més por una capsa de llumins i una foto que la COPE o l’starman-culturista Aznar. Si només sou uns arreplegats que viviu com viviu gràcies al Franco!!

Deia, doncs que de temes no en falten, però avui vaig a escriure sobre les set plagues bíbliques. Ho faré en dues entregues. Quan em refereixo a les set plagues no em refereixo a les que surten al llibre del Apocalipsi o Apocalipsis de Joan (Ἀποκάλυψις Ιωάννου [apokálypsis Iōannou]; ho faré referint-me directament a les set plagues que afecten a la ciutat on visc, Barcelona.
Le set —principals— plagues que patim a Barcelona són les següents (no estan per ordre d’importància ni de patiment):

El turisme.
El bicing.
La immigració.
Els taxistes.
Les botigues dels xinesos.
L’alcalde Hereu.
Les tifes dels gossos.

Si a algú encara li interessa —ho dubto molt— el que dic, properament ho podrà llegir.
Ah! I m’oblidava: Els borbons, tots als taurons!

Jo dic: Prou!

Jo dic prou. Als constants atacs per part dels més diversos sectors espanyols cap a la nostra llengua i a la nostra nació. Moltes gràcies telecinco. Ja em descarregaré el CSI des del web. Moltes gràcies als "intelectuals" que signen el "manifiesto por una lengua común", que et multen per cremar fotos del borbó, que censuren diaris i il·legalitzen partits polítics. Tot és permès a la seva democràcia.

Jo dic prou al de la crosta i al Carod que no fa res. Sóc testimoni de la lenta agonia del català, del progressiu empobriment de la llengua, de la fragmentació i dispersió del llenguatge, de la manca de compromís per part del govern de la Generalitat cap a l’idioma i per això dic prou! De tripartits merdosos, de Carods i Puigcercós que només volen escalfar la trona i han oblidat el compromís amb qui, ja fa temps, els vàrem votar i que ja no ho tornarem a fer. Dic prou! Als pactes amb els PSOE de Catalunya, al que volen transvestir de PSC, adobant-lo amb no se quins obscurs projectes “catalanistes” sense compromís ni substància i que l’únic que cerquen és la dissolució de Catalunya dintre el cafè comú de tots els “españoles de bien”.

Dic prou! al Saura i la resta de menjaamanides del seu partidet de pa sucat amb oli, un grupet que és poc més que un zero a l’esquerra, que avui fa transvasaments i demà resa a la moreneta perquè plogui.
Dic prou! Al de la clenxa, aquell que diu allò de guapuuu!, gràciesss! I que no en fa una de tort ni de dret i també al cadell d'en Pujol, que té menys talla política que el Daniel Sirera, que per cert ja està al paradís dels nens.

Dic prou! I en tinc els collons plens de la roja i sa puta mare. De les estanqueres voleiant al vent amb els “valores patrios” com a valor a l’alça. Aquell dia vaig ser més alemany que el Kàiser… però no va servir de res. Vaig empassar-me el més decadent nacionalcatolicismo español, locutors de la SER (cadena suposadament "progre") resant parenostres, perquè la piloteta entri. De pena.

Dic prou! De que no m’enteguin en català a Catalunya i ja en tinc els collons pelats d’enviar als sud-americans del telemàrqueting a pastar fang. A Barcelona, en un bar, pots demanar una cosa tan complicada com un tallat, se’t queden mirant amb cara de tonto/a-del-cul i llavors ve quan et diuen… ¿Perdón?

Dic prou a la merda infecta de telemadrid i als fills de xxxx (censored) que la subvencionen, insultant a Catalunya perquè rotulem (per imperatiu legal, que sinó ni això) en el nostre idioma! Afirmen que dir entrepà fa que marxi el turisme! Cabrons, i a Alemanya què? I a França?

M’encenc, em cremo i em surt la mala llet. Carod carda el camp, que torni el MDT; no vull ser testimoni de la mort de la meva nació, per deixadesa, per manca d’interès, pels polítics mediocres que, per desgràcia, tenim. No vull que la calaixera de Mossèn Alcover o la immensa tasca d’en Coromines, per esmentar-ne un parell, caiguin en les curiositats del google, no vull que la memòria del meu avi, quatre anys a la presó pel simple fet d’haver estat alcalde d’un poblet de l’Anoia, es perdi en el temps.

És estiu, fa calor, però el compte enrere no s’atura. Tenim data de caducitat. I no vull veure morir al meu idioma. Ni a la meva terra. Ni a la meva nació. PROU, COLLONS!

ESTORSA:PUNT I FINAL

This is the end (això és el final)

El passat dimecres 28 de maig del 2008 va morir —definitivament— ESTORSA, juntament amb l’empresa mare Pasarela Textil.
Enrere queden els freds dies del desembre de 1996 quan hi vaig anar a parar, de rebot, fins als càlids dies de l’octubre del 2006 quan me’n vaig anar, perquè no hi havia solució. Un trist exponent de la decadència del tèxtil català.
El millor epitafi ha de ser, no podria ser d’altra manera, la cançó dels The Doors, "The end":

This is the end Això és el final
Beautiful friend Bon amic
This is the end Això és el final
My only friend, the end El meu únic amic, el final.
Of our elaborate plans, the end Dels nostres treballats projectes, el final
Of everything that stands the end De tot el que roman, el final
No safety or surprise, the end Sense salvació ni seguretat, el final
I’ll never look into your eyes…..again Mai més et miraré als ulls.... un cop més

Quan Francis Ford Coppola va incloure aquesta cançó, que parla del final al principi de “Apocalypse now redoux”, el capità Willard (Martin Sheen, que anys més tard serà el protagonista de “El ala oeste de la casa Blanca”) jeu en una destartalada pensió de Saigon sota els efectes de l’heroïna i l’alcohol potser esperant el final; fins que una nova oportunitat el desperta del seu son narcòtic per donar-li un nou objectiu i un nou projecte. Anar al cor de les tenebres, al cor de la Selva, on Kurtz l’espera per dir-li el que ja sap i de passada, com en la Divina Comèdia, fer un viatge que comença per l’infern del 9è batalló de la primera divisió de cavalleria aerotransportada del coronel Bill Kilgore (Robert Duvall), amb la música de Die Walküre de Wagner, el purgatori i la iniciació riu amunt i el paradís, a la Selva, on Kurtz exerceix de Déu. O l’ordre del viatge és al revés?

Qui és qui en la tragèdia d’ESTORSA? Quan els jets a "Apocalypse now redoux" llencen nàpalm, sobre qui el llencen? La bogeria de la guerra sumada a la demència del Vietnam pot extrapolar-se a ESTORSA? Hi ha algú que pugui identificar-se amb el Coronel Kurtz? Segur que no, ni amb Kilgore, ni amb Willard. Són massa GRANS. A ESTORSA cal, calia, buscar actors de segona o fins i tot, de tercera categoria, actors que amb prou feines farien d’extres en una pel·lícula de romans de baix pressupost. Les veritables estrelles d’ESTORSA són —eren— els seus treballadors, els extres que mai surten als títols de crèdit, els que porten el pes de la situació i que sense ells res hagués estat possible. The end. El final.
I dels productors, del "director" i demés estrelles de la galàxia, què en farem? Suposo que una nova pel·lícula. Un altre èxit de taquilla o una catàstrofe previsible de les que van directament al videoclub? This is the end, my friend.

Ah! Se m’oblidava, els miserables van ràpid a la claveguera… de la memòria.

THE END

Clip: The Doors "The end"

Més informació a:
http://www.avui.cat/article/barcelona/31607/la/plantilla/destorsa/dhostalric/accepta/indemnitzacions/dies/any/treballat.html

Michel de Montaige, West Wing & Feina

Michel de Montaigne, West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca) & feina

Estic llegint els Essais de Michel de Montaigne, concretament la traducció de Vicent Alonso, en català, editorial Proa. He escollit aquesta traducció, perquè… la puc dur a la butxaca de l’abric per llegir-la al metro mentre em desplaço a la feina. Gràcies a la Irene puc vacil·lar una mica, ja que també tinc la versió canònica dels Essais, segons l’edició de 1595 de Marie de Gournay i traduïda de forma brillant per J. Bayod Brau, en espanyol, Ed. Acantilado, però és tan gruixuda que no puc dur-la de forma pràctica al damunt. Per això he escollit la versió en català. Qüestions pràctiques.

Sí. Heu llegit bé. Cada dia em desplaço, en metro, per anar a la feina. Des del passat dia 3 de març —març, marçot mata la vella vora el foc i, a la jove, si pot—. I en aquesta nova etapa i per desconnectar de l’entorn durant els desplaçaments fins La Sagrera, llegeixo literatura de veritat per evadir-me de la quotidianitat barcelonina que m’envolta.
Per a qui vulgui estalviar-se la molèstia de cercar Montaigne (1533-1592) a l’Encarta 2007 descarregada de l’emule, només dir que Cervantes (1547-1616) i Shakespeare (1564-1616) entre altres, varen coincidir en un dels més brillants períodes de la cultura europea. Shakespeare amb el teatre, Cervantes amb la novel·la moderna i Montaigne amb l’assaig, figuren com a punt de partida — tot i que algun cosí amb dos doctorats de Blanes i algun llicenciat en clàssiques d’Igualada m’ho discutirà— cap a la modernitat.
Ningú s’ho creu? Una mostra:
“Tenen raó els qui remarquen la llibertat indòcil d’aquest membre que s’entremet tan inoportunament quan no el necessitem i que tan inoportunament també desmaia quan més ens cal, i que contesta tan imperiosament l’autoritat de la nostra voluntat refusant amb tanta ardor i obstinació els nostres requeriments mentals i manuals.”
A què es refereix? Això ho trobem al capítol XXI “Sobre la força de la imaginació”, plana177.
Una àmplia experiència, sens cap mena de dubte.

Apart de recomanar a tothom la lectura dels Essais, aprofito l’avinentesa per pujar un vídeo, un fragment del 3er capítol de la segona temporada de “El ala oeste de la Casa Blanca” on el president Bartlet fa un brillantíssim discurs contra la intolerància religiosa i que, d’alguna manera, m’ha recordat a Montaigne. Prop de 500 anys separen els discursos d’un i altre, bé, dels guionistes en el segon cas, però l’essència segueix essent la mateixa. El bo triomfa per sempre, la mediocritat persisteix una temporada i la merda desapareix pel clavegueram de la història. Així són les coses.

Espero que us agradi el clip.

Avui ha mort Heath Ledger (Ennis del Mar)

Avui ha mort Heath Ledger. Ni el com ni les circumstàncies són rellevants. L’única cosa certa és que ha mort. I prou.
Per a mi sempre serà Ennis del Mar, a la pel·lícula Brokeback mountain, del director taiwanès Ang Lee. El seu extraordinari paper reflexava un desassossegament que, potser, no tot era interpretació.
No puc dir res que ja no s’hagi dit o escrit sobre aquest film. Ni sobre la meravellosa història de deriva, d’amor i buidor que s’hi explica. Ni sobre els espectaculars paisatges del “wide open space”. Ni sobre la banda sonora original, simplement extraordinària. Ni sobre Michelle Williams (Alma) o de Anne Hathaway (Lureen Newsome). No puc afegir res.
Gràcies a aquesta pel·lícula vaig veure que no totes les coses són com són, sinó que són com estan. També vaig descobrir a una cantant de country per a mi desconeguda, l’Emmilou Harris, que participa en la banda sonora amb una cançó que fa posar els pèls de punta,” Love That Will Never Grow Old” (Un amor que mai envellirà), de la qual em permeto afegir-ne una estrofa, però que no traduiré, per no ser massa carrincló:

Go to sleep, may your sweet dreams come true
Just lay back in my arms for one more night
I've this crazy old notion that calls me sometimes
Saying this one's the love of our lives.

Puc dir que en la meva dilatada vida de cinèfil solament m’he emocionat —de veritat— dues vegades. La primera ja fa molts anys veient el Cyrano de Bergerac (1990) de Jean-Paul Rappeneau, cap al final, quan es fa de nit i, sense veure-s’hi, en Cyrano fa veure que llegeix la carta d’amor que ell va escriure, ja fa anys, a la seva cosina Roxanne i que ella, però creu que va ser escrita pel seu promès, mort a la guerra. És just llavors quan es produeix un moment màgic, Roxanne s’adona que n’és Cyrano l’autor, i que la carta, que fa veure que llegeix quan realment l’està recitant de memòria, reflecteix tot l’amor que ha sentit per ella durant tota la vida.
Realment, si hagués estat sol al cinema hauria plorat. Ho reconec. Sense vergonya.

I la segona vegada és a Brokeback mountain. Potser aixafi l’argument a qui no l’hagi vist, però cap al final, quan Ennis del Mar, després de la mort d’en Jack Twist va a casa dels pares d’ell i la seva mare el deixa entrar a l’habitació d’en Jack… quan obre l’armari… quan troba la camisa que havia perdut feia anys… en fi, només qui ha vist la pel·lícula pot adonar-se de com, en una excel·lència del guió, poden concentrar-se 134 minuts de peli en uns instants, quan Ennis s’hi abraça i, per primera vegada, pot expressar el que realment sent.

Deia abans que no puc afegir res més. Hi ha qui ha qualificat a aquesta pel·lícula com a western gay. Jo simplement puc dir que els anys la convertiran en una de les principals obres mestres de la història del cinema. Cinema de sentiments. Sense digitalització. Cinema per a la història.