(2/3)
El veritable trampolí de Himmler va ser el seu nomenament com a “President comissari de la Policia” de l’estat de Baviera, curiosament un dels estats més contraris a la pèrdua de llibertats fonamentals. La seva ascensió és meteòrica. L’1 d’abril és nomenat “ Comandant de la Policia Política de Baviera” i estava autoritzat per a emprar a les SS en les noves competències adquirides 
(detencions arbitràries i control sobre els camps de detenció), però on el seu pes polític es mostra més considerable és en el fet de fer de contrapoder a la creixent influència de les SA, comandades per Ernst Röhm.
Cal recordar una altra data fatídica per a la humanitat. El 13 de març, prop de Múnich, es comença a remodelar a una antiga fàbrica d’explosius en un lloc de feréstega memòria: Dachau.
Mentre, la situació al Reich no era precisament una bassa d’oli. A l’agitació política i terrorista s’hi afegia la de les SA que reivindicaven una “segona revolució”. Els diferents estats alemanys varen cedir un rere l’altre a Himmler el control de la policia política, tot i que no existeix cap evidència fiable que fos ell qui ho gestionés en aquell moment. (plana 153).
No deixa de cridar l’atenció que on més li va costar prendre el control de la Policia va ser a l’estat més gran d’Alemanya, Prússia . Va maniobrar hàbilment amb l’ajut de Göring i va comprometre a persones clau de l’administració prussiana amb les SS. Finalment, el 20 d’abril de 1934, H.Himmler ja era amo i senyor de tota la policia del Reich. I un altre fet cabdal en la seva continuada ascensió. L’assassinat de la cúpula de les SA per part d’elements de les SS la nit 30 de juny de 1934, que s’havien tornat difícilment controlables, el que es coneix com a “Nacht der langen Messer”, la nit dels ganivets llargs. El benefici polític que va aconseguir Himmler d’aquella nit en relació al seu paper subaltern va ser immens.
Però no tot l’hi anava bé a Heini. El sonat fracàs de l’intent de cop d’estat a Àustria el juliol del 1934 demostren clarament que no estava a l’alçada per planificar determinades accions, però si tens la paella pel mànec pots encarregar l’any 1938, després de l’annexió d’Àustria, una “comissió històrica del RFSS” per treure’s de sobre responsabilitats.
A partir de l’any 1935 la SS va poder crear les primeres unitats armades, fet que va xocar frontalment amb l’exèrcit alemany (Reichswehr), profundament tradicionalista.
Tampoc és que la civilització hagués desaparegut de cop i volta d’Alemanya. Es multiplicaven, des de principis del 1935, les demandes judicials contra l’estat pels maltractaments als camps de concentració. Finalment, Himmler cansat d’aquestes “collonades”, va aconseguir que “les activitats del Departament de la Policia Secreta no estiguessin sotmeses al control de la justícia administrativa”. Un fenomen.
En una dictadura, l’eficàcia del cap de l’aparell policíac es mesura per la seva capacitat de neutralitzar als adversaris del règim, siguin reals o no. Un cop eliminat el perill comunista, calia centrar-se en la lluita preventiva i en qualsevol forma d’oposició, incloses les inofensives, com ara els acudits contra el règim, mostres de deslleialtat (us recordeu d’allò de “elemento desafecto al règimen?”, pertànyer a l’església catòlica, la delinqüència (un delinqüent era una persona amb una anomalia biològica (p.191), l’avortament, l’homosexualitat i ara ve el bo, el massons (no sabien explicar-ne els motius) i els jueus, com a “forces intelectuals que desenvolupaven activitats contràries al Reich”. Ràpidament però, va haver de moderar el seu discurs anticlerical, tot i que l’any 1935 la SS havia creat un “comando especial” encarregat de processar els casos d’homosexualitat en l’església catòlica.(p.209).
El camí cap a la demència comença el gener del 1938, quan la Kriminalpolizei (Kripo) va preparar l’ingrés als camps de concentració de varis milers de persones considerades “asocials”, incloent-hi als “criminals potencials” i especialment als gitanos. I que fer amb tants detinguts? Doncs treballs forçats per a la industria armamentística del Reich.
La SS no tenia una ideologia pròpia, tenia una cosmovisió del mon, particular, això sí. Una cosmovisió és un conjunt o sèrie de principis comuns que inspiren teories o models a tots els nivells. La cosmovisió de la SS era plenament àmplia com per dirigir i orientar el pensament de cadascun dels seus membres i adaptar-se a la situació del moment. És cert que les idees paranormals, esotèriques, dels clans, històriques (el perill dels asiàtics), culte a tot el que fos germànic i altres bestieses pseudocientífiques varen tenir cabuda en la SS ja que al cap i a la fi, aquesta cosmovisió volia esdevenir en una pseudoreligió feta a mida dels germànics-nòrdics i del RFSS. (Només cal recordar la visita a Montserrat cercant el Graal).
La nit de Nadal, en la seva cosmovisió, va esdevenir la nit del Jul. El Jul era una làmpara per a dues espelmes i a la casa de cada membre de les SS n’hi havia una i fins al final de la guerra, tots els nadons de les famílies de les SS rebien les “làmpades de vida” com a regal. A partir del quart fill, s’hi afegia una inscripció que hi deia “Només ets un esglaó més en el clan”.
L’anell de la calavera, que s’havia de dur al dit anular “és un símbol de valor interior conquerit en la lluita i el deure, el símbol d’
una comunitat de fidelitat, posada a prova durant anys, al Führer i la seva cosmovisió”. I una espasa, que servia per “defensar com un cavaller als desemparats”.
I tot home de les SS havia de ser virtuós, tot i que les relacions extramatrimonials es veien correctes, tot i l’escàndol que va provocar dintre la conservadora societat alemanya i especialment en l’exèrcit regular. De fet, ell mateix va tenir dues filles d’una relació extramatrimonial amb Hedwig Potthast. I fins i tot va monopolitzar la producció i distribució d’aigua mineral del Reich a través de l’empresa Sudetenquell SL per evitar els excessos alcohòlics dels seus homes, la famosa Grüner Sauerbrunn, dels manatials de Marienbad (p-448).
Com a curiositat cal citar una referència sobre l’islam que fa el propi Himmler, al que qualifica de “religió simpàtica i pràctica per als soldats, ja que els promet el cel si han mort en combat” (p.250).
Entrades
