Excel•lència versus —perdó per la paraula— merda.

És fàcil passar d’un extrem a l’altre. No cal que li ho expliqui a ningú ja que tothom té el seu cas i circumstàncies particulars. Ahir a la nit vàrem veure dos capítols de la primera temporada, concretament el 5è i el 6è, d’una extraordinària sèrie nord-americana —una més—, “The West Wing” (El ala oeste de la Casa Blanca), on la brillantor i excel·lència del guió fan la competència a l’extraordinari treball dels actors, entre els quals destaca Martin Sheen en el paper de Josiah “Jed” Bartlet, el president demòcrata dels Estats Units, un home increïblement brillant envoltat d’un equip de col·laboradors que es mouen en un nivell d’eficiència i eficàcia espectacular: desconec si hi ha algun paral·lelisme amb l’actual administració Bush Jr.
En el capítol 6è vàrem aprendre perquè és anticonstitucional fer un mostreig del cens tot i que estalviï 4000 milions de dòlars al contribuent americà o que el president, en un partit de basquet entre funcionaris i assessors, fa trampes fent passar a un jugador professional de la NBA com a funcionari d’una imaginària agència estatal de l’esport.
I a què ve tot això? Doncs quan va acabar-se aquest capítol i abans d’anar-nos-en a dormir, vam contemplar —astorats—, “l’actuació” de Dinio, sí, “l’-ex” de la folklòrica Marujita Díaz, a A3TV, en el típic programa de xafardeig on, tot i ser enxampat “in fraganti” robant un DVD i un televisor al Carrefour de Gandia, defensava la seva innocència (el jutge l’ha condemnat a pagar 1800€ de multa pel robatori), amb uns arguments tan ridículs i surrealistes que la paraula “patètic” es queda curta. Parlava —i va cobrar per fer-ho— d’una conspiració contra la seva persona, com si aquest pobre desgraciat fos algú susceptible de sofrir-ne alguna, i on el “periodistes d’investigació”, liderats per la Patiño i presents al plató, se n’enfotien d’ell a la cara d’una manera barroera i degenerada.
Efectivament, en un tres i no res vàrem passar de l’excel·lència del “Ala Oeste” a la merda de A3TV i el Dinio. Fàcilment. Amb un simple zapping.

De fet, aquesta ràpida i inesperada transició és d’allò més senzilla. Pots passar de les desèrtiques platges del Cabo de Gata, de la natura i del silenci a la "bonica" platja de Salou amb els hotels, els banyadors Carrefour i el cd bramant el darrer èxit d’en Bustamante.
O pots començar un dinar amb uns tortellini frescos amb trompetes de la mort i parmasano reggiano, passant per un filet de vedella al pebre, a acabar amb les postres que t’han dut els convidats, una capsa de “trufas heladas DIA” i que, cal treure una estona abans de menjar-les de la nevera, ”perquè siguin més bones”.
I què fàcil és passar de Raimat o Penedès al vi de garrafa, del Günter Grass al Francsc Miralles, de les pielsa als sabatot xinès, del Barça a l’espanyol, del ipod al chestrotronics o de trobar-se bé a sentir-se amargat.
La sort, però, és que la majoria dels mortals coneixem les dues versions, fins i tot les versions de termini mitjà que això comporta, però qui realment em fa pena és qui no ha estat afortunat en conèixer alguna de les infinites excel·lències que hi ha i s’ha quedat, ja sigui per ignorància o per voluntat pròpia, en la versió merda — autèntica i original— de les coses; com si aquesta fos l’única versió possible, l’única veritat i, per descomptat, la millor de les possibilitats.

“Tot pelant la ceba” de Günter Graß

“I si un dia proper o llunyà l’espècie humana, perquè mentrestant tot és possible, s’anihilara a ella mateixa d’alguna forma sofisticada, estic segur (…) que serà el llibre qui tindrà la darrera paraula; encara que sigui en forma d’octaveta.”

Aquesta petita part del discurs de l’escriptor Günter Grass fet l’any 1999 durant l’entrega del “Premio Príncipe de Asturias” de literatura —el mateix any que li van atorgar el Nobel—, reflecteix la idea que la immortalitat s’aconsegueix aquí, a la terra i, una de les maneres, és en forma de llibre; d’aquí a cent anys —de soledat, o no—, ningú es recordarà de nosaltres, com a molt només de les nostres obres, si és que n’hem fet o n’hem deixat alguna.

Günter Graß ha entrat en vida en la immortalitat literària. La seva autobiografia és un relat que m’ha sorprès per dos motius. No perdona. Ni oblida. En les seves lletres s’albira una mena de doble ressentiment. El primer és propi, contra els mateixos alemanys i, el segon, contra els russos. Passa d’esquitllada per sobre temes peluts com l’holocaust —ningú en sabia res—, o les violacions en massa fetes pels ocupants soviètics a les dones alemanyes, com per exemple la seva pròpia mare. Només al final, intenta cabussar-s'hi, però la pell de la ceba, les capes de la memòria, potser són ja massa fines.
Admet sense complexes que, amb disset anys, va ser integrat a la 10ª Divisió Panzer SS Frundsberg i que el primer cop que van entrar en combat va mullar-se els pantalons, abandonant el seu Jagdpanzer (tanc caçatancs).

La memòria viva, la seva infantesa a Danzig, destruït totalment pels russos, l’escola, l’ambre del Bàltic, els amics, els pares, la germana, el cataclisme, la deriva, el fred i la gana, el ressorgiment, el marbre de Lahn, l’Alemanya amb la cua entre cames, derrotada…
En el moment d’escriure això puc dir que és un dels millors llibres que he llegit en la meva curta vida (lectora). M’ha fet emocionar d’una manera que no em pensava que un llibre pogués fer. És la història d’una persona tocada per una genialitat imprevisible. És, com diu en Gabo, una vida per a ser explicada.

Finalment, dues anècdotes. La primera fa referència a com es va gestar la idea d’escriure “El tambor de llauna”. Estaven en una reunió amb uns amics a Suïssa, als anys ’50, quan de sobte va aparèixer el fill petit d’una de les dones que eren allà, amb un tambor i “Va donar dos cops a la dreta, un a l’esquerra. En fer-ho, no va fer cas als adults reunits, creuà la saleta i va donar voltes als contertulians, sense deixar de tamborinerar constantment. (…). Una entrada amb ressonàncies, una imatge que va quedar. Caldria que passés molt temps fins que el pany s’obrís i s’alliberés el corrent ple d’imatges que suraven en ella".

I la segona… és la sorpresa del llibre. No puc. Bad Aiblig, el camp de presoners alemanys. Any 1946. En un forat a terra, plovent i tapats per la lona d’una tenda de campanya, un jove Günter, mort de gana, juga a daus i comparteix una bosseta de llavors de comí amb un altre jove mort de gana i de fred, en Joseph, ”que parla amb insistència —de forma impertorbablement baixa, suau fins i tot— i no puc oblidar-lo. Jo volia ser això, ell volia ser allò. Jo deia que hi havia vàries veritats. Ell deia que solament n’hi havia una. Jo vaig dir que ja no creia en res. Ell acumulava un dogma damunt d’un altre. Vaig clamar: Joseph, no voldràs arribar a ser Gran Inquisidor o més amunt encara? Ell aconseguia més punts als daus i citava, al moment de tirar-los, a Sant Agustí. (…) Així parlàvem, dia rere dia.”
Cap al final sabrem qui és en Joseph. És el realisme màgic d’aquest geni. Jo no puc dir-ho, no puc trair a Günter Graß. Però ja he donat moltes pistes.

Ara tinc una mica d’ambre del Bàltic a la biblioteca de casa. Ja no queda res de Danzig, de la Prússia Oriental, dels llacs Masurians, de la Curlàndia, de la Köningsberg de Kant, ni del Reich que havia de durar 1000 anys. Però sempre tindré l’ambre. I podré mirar al mosquit que hi ha a l’interior. I podré pensar que ell si és etern.

El Toyo (Almería), Cabo de Gata i ecologisme

Per primera vegada en la meva vida humana he fet les vacances del 15 de Juliol al 2 d’Agost. Hem anat a una urbanització que es diu El Toyo, a uns 20 km. d’Almería, concretament a Retamar.
És un lloc certament curiós. 5 Hotels de quatre estrelles, amb piscines, spa, parcs, jardins, gespa, un camp de golf immens, parcs infantils, places, un llac artificial, servei d’autobusos fins a Almería —que normalment van buits—, tot impecablement net, un centre de congressos sense congressistes (està pràcticament abandonat) i amb una platja que descriu un arc que deu fer més de quaranta quilòmetres de llarg, deserta i solitària, amb un para-sol per aquí i un pescador de canya per allà. I a l’altra banda de la tanca (m’he oblidat dir que el complex està clos i controlat per seguretat privada)… el desert. Si. Un desert de veritat, amb petites dunes, còdols i pedres, ple de pites amb la seva inflorescència característica apuntant al cel. Tot socarrimat. I he de dir que hem enganxat una temperatura boníssima (28-30 oC), però té pinta de quan la calor apreta deu ser un forn.
Ens hem assabentat que el complex es va construir com a vil·la olímpica dels XV jocs mediterranis que varen celebrar-se el 2005. Fins aquí res a dir.

Quin és el cost de mantenir tot això? El consum d’aigua ha de ser estratosfèric en un lloc on precisament l’índex pluviomètric és dels més baixos d’Europa. Pot ser ens diran que l’aigua és d’una dessaladora. No ho sé. Però per dessalar aigua cal energia elèctrica provinent d’una nuclear o una tèrmica. I que no em vinguin amb punyetes que és fotovoltaica. Penso que ni amb tots els generadors d’Almería podries donar corrent més d’un minut a tot aquest muntatge.

Per això he deixat de ser ecologista. Jo m’he de trencar les banyes reciclant?, comprant bombetes de baix consum?, anant a peu als llocs i no sé quantes collonades més quan s’estan malbaratant de forma escandalosa els recursos? I que consti que amb això no vull negar el dret d’Almería a explotar els seus recursos turístics, ja que només cal donar un cop d’ull a la nostra costa…

Hem anat diverses vegades a San José, un poble a uns 30 km. I per uns camins de carro hem estat a unes platges que creia que ja no existien. Los Genoveses, El Mónsul, La cala amarilla, La media luna, Cala carbón…Uns paratges verges increïbles, amb la sorra fosca, aigua clara, amb peixos, cargols, eriçons i sense meduses per cert, dunes, roquissars… Hi ha hagut dies que ens hi hem estat fins les 8 del vespre. Era impossible marxar. I quan ho fèiem era per tornar a l’endemà. Era la natura pràcticament original.

Per això torno a ser ecologista.

Per salvar i preservar aquests llocs. Les meves filles n’han gaudit. Espero que els meus néts també ho puguin fer. Per això seguiré amb les collonades del reciclatge, les bombetes de baix consum i aniré a peu a determinats llocs.

Al•leluia el català m’ha il•luminat!

Alegria.

Avui estic content perquè des del passat dia 13 de juny ja sóc català del tot. De pensament i de paraula jo era des de feia temps i només em faltava ser-ho d’obra. I, deia, ja ho sóc del tot. Vaig aprovar l’examen del nivell S3 (abans nivell “C”) de català al Consorci per a la Normalització Lingüística. La meva estimada professora, la Rosa, m’ha aprovat, tot i la redacció de pena que vaig fer el dia de la prova escrita. Quina emoció! Ara ja existeixo per a l’administració. Així que m’he apuntat a tots els xous laborals de la generalitat on es demani, i calgui, acreditar el nivell; a veure que cau.
Si és que no cal gaire cosa per a estar content!

Jugar amb software (Norton systemworks premier)

Adjunto un petit — i modest— recull de fotos per exercitar la ment i avaluar un software professional com és el Norton Systemworks premier 2006, amb antivirus, utilitats d’optimització excel·lents (per exemple és capaç de desfragmentar el disc i posar al davant els arxius més emprats), còpies de seguretat professional i moltes altres coses més.
Val a dir que el període de duració d’aquest software ha estat “ampliat” a 6 anys i mig, perquè així hom s’en faci una idea el més exacte — i complerta— possible i, si satisfà les espectatives, podeu comprar-lo a qualsevol botiga d’informàtica ja que el software il·legal ens perjudica a tots en general i a la indústria de la programació en particular.

http://trencadissa.magix.net/

Val a dir que la idea del bloqueig de la .dll és 100% pròpia, que si no ho dic rebento.

Res, a disfrutar i que el somni de la raó no us generi monstres.

Canviant la història

Som al 3 de juliol de 1863, concretament en un lloc anomenat Gettysburg (Pensilvania), al nord-est dels Estats Units d’Amèrica, bé, en aquell moment molt units no ho estaven, no. Sóc el general Robert E. Lee dels Confederate States of America i les coses no van massa bé. Dintre de poca estona, a trenc d’alba, l’exèrcit unionista del general Meade m’ho posarà difícil, molt difícil. Les meves línies d’aprovisionament són massa llargues i disperses i pràcticament la totalitat de la meva artilleria ha estat destruïda el dia abans en els combats a Seminary Ridge. Arrossego més de 24000 baixes en dos dies de combat, de les quals 6981 són morts i 18000 ferits greus, dels quals el 75%, com a mínim, acompanyarà als morts en combat. La situació és desesperada. Només un miracle faria canviar el rumb de la batalla. Si la cavalleria del general Stuart trenqués el front a Cemetry hill podria envoltar pel seu flanc les posicions del Major General David Mc. Gregg i la d’un brigada desconegut, un tal George Armstrong Custer.
La boira s’aixeca, s’albira la llum del nou dia des de Benner`s hill, el renill nerviós del cavalls, els crits de desesperació dels ferits abandonats al bosc, el fum de les fogueres, el soroll metàl·lic de les armes...Canviaré la història?

Realment els jocs de simulació no et deixen veure el trenc d’alba des de Benner’s hill, ni el fum de les fogueres dels soldats unionistes a Devil’s Den, ni posar-te la pell de gallina amb els crits dels ferits, però el joc ”American conquest: Divided nation” està força bé.
Us imagineu que hagués passat si els estats confederats finalment guanyen a Gettysburg? Deixem volar la imaginació. D’entrada el Custer ja no hagués exterminat els indis (ho hauria fet un altre), potser el pes de la colonització de l’oest fora en mans dels confederats. L’esforç industrial del estats units s’hauria vist compromès per les enormes despeses destinades al pagament de les indemnitzacions als estats confederats? Noves guerres en perspectiva, amb dos estats sobirans compartint recursos però amb mentalitats diferents (nord industrial, sud agrícola i tradicional)? I les conseqüències? Potser Amèrica no hagués estat una potència de primer ordre i la primera guerra mundial a Europa hagués estat favorable al Kàiser, amb la qual cosa faria que el projecte de nazisme es quedés sense arguments. O potser ara Alemanya ocuparia el lloc dels Estats Units en la geopolítica mundial? I la URSS? A Gettysburg també s’hi jugava el futur, no? Amb una Alemanya guanyadora a la gran guerra, potser no hi hauria hagut revolució i els zars encara estarien per allà, aliats amb l’imperi britànic i per fer de contrapès a Alemanya.
I allà, a Amèrica, uns Estats Confederats i els de la Unió, uns plantant cotó, amb un sistema semi-feudal, els altres amb quatre fabriquetes i alts forns fabricarien acer per als alemanys, les pelis es rodarien a la UFA i enlloc del Marlon Brando igual idolatràvem a un tal Günter Litzmannstadt.

Per cert, vaig acabar perdent la batalla simulada.

Lluís Llach

Fa molts i molts anys.......en un llunyà 1976 recordo que a l’Abat Oliba, quan tot just fèiem el primer de BUP, l’Enric Sanz de Capellades portava la guitarra “kumba” i, entre classe i classe, cantàvem les cançons del moment. “El bandoler”, “la gallineta”, “l’estaca”... quins temps aquells! Fent una rotllana, amb l’Henar, la Ma Àngels Reixac (on ets, que no t’he vist mai més?), la Loles (mmmm), el Tempranoïd, en Tomàs P. (m’han dit que ja ets notari), la T. Palomas (100 anys que no la veig), la Teresa Riba (escultora, que llegeixo el diari), la P. Viladiu (des del cretaci que no la trobo), J. Riba (amic del cunyadíssim meu), la Maria Pijoan, la Núria Serarols (cada any me la trobo per la festa major!), la Fina Ramos, la Lídia (veïna meva), la Teresa Maria Jorba, el Pere Sánchez.... segur que en deixo algú però ja se sap que la memòria a la nostra edat comença a degradar-se.
Deia més amunt que amb aquestes cançons potser alguns de nosaltres vàrem iniciar el despertar de la consciència política. Érem en plena transició i era evident que la por i l’esperança podien ensumar-se, a parts iguals, en l’aire polític del moment. Malgrat que nosaltres vivíem en una altra esfera de coneixement (com les de Sant Tomàs d’Aquino), érem permeables a la majoria de les idees que corrien per allà. Uns es varen decantar per les idees més conservadores, altres per les més extremes i algun, ni per una ni per altra. Era evident que hi havia coses més importants que ens feien trontollar les neurones, especialment als nois i el Barça, feia poc, que amb en Johan Cruyff, havia guanyat una lliga després d’una pila d’anys de no rascar-ne una de bona.

Després les coses varen ser les de cadascun, uns per aquí i altres per allà, més bé o més malament, de dretes o d’esquerres, més grassos o més prims, amb més o menys canalla, solters, casats o divorciats, però el que si tenim en comú és que, des de que érem adolescents, en Lluís Llach ens ha acompanyat en aquest llarg viatge (si, com el títol del darrer cd de Sopa de Cabra), amb més o menys fortuna, però amb l’abril del ’74, el país petit i l’amor particular.

P.D. Henar, si mai arribes a llegir això, sàpigues que encara tinc, en cassette, l’enregistrament del “campanades a mort” que em vares deixar ja fa dues glaciacions. I que, darrerament, l’he descarregat de nou de l’emule en format eac-cue. Gràcies.

The Sopranos: Capítol final....o no

El divendres vam veure el darrer episodi de la sisena (i diuen que l’ultima) temporada de “The Sopranos”. Kaisha n’era el títol. Brillant, intens, com tots els capítols finals d’una temporada però que, un cop més, ho deixa tot obert.
Durant aquest darrers dos anys i mig hem vist 77 capítols. Els hem vist tots. Als fòrums d’internet es diu que la productora HBO té apunt una mitja temporada extra a base de spin-off dels personatges de la sèrie. Si és així que vinguin, que estem nerviosos, neguitosos i amb l’ai al cor per culpa d’en Christopher Moltisanti i la recaiguda en el tema.

Quins nervis i quina emoció hem passat aquest darrer parell d’anys. Hem patit amb uns personatges absolutament menyspreables, salvatges i assassins, sense ètica ni moral, interpretats per uns actor extraordinaris, però que, al llarg dels capítols et cauen simpàtics i sempre vols que les coses (els bussiness) els hi vagin bé. Encantadora Doctora Jennifer Melfi, voldria que a mi també em fessis el psicoanàlisi com a en Tony. Sis anys ha durat, més les aturades entre temporades.
Voldria anar de copes amb la penya al Bada Bing, el bar d’en Silvio Dante i, amb molt de compte, fer unes partidetes al pòker amb Paulie Walnuts, Patsy Parisi, Bobby Bacala i el mateix Christopher.
Després quedaríem per sopar a casa de Tony Soprano, on la Carmela ens tindria preparat un sopar extraordinari. Seuríem entre la Carmela, Anthony Junior i la Meadow i, a l’hora dels postres, l’Artie Bucco deixaria un moment el seu restaurant per dur-nos-en uns d’italians. Fumaríem puros, beuríem whisky pels descosits i, si sobra temps, aniríem a fer una visita al tiet Junior. Ah! I amb compte, no ens trobéssim pel carrer al malvat Phil Leotardo, mà dreta d’en Johnny “Sack” Sacramoni.

S’em fa difícil dir quin ha estat el millor capítol dels 77 que em vist, però per a mi n’hi ha un a la tercera temporada que és extraordinari. És el quart. “El empleado del mes (Employee of the month)”. Al final del capítol, mentre Tony està fent la teràpia, la doctora Melfi es posa a a plorar i en Toni li pregunta: “Hi ha alguna cosa que em vulgui dir? (Tony attempts to console her, asking, "Is there something you want to say?)". No diré de què va i perquè. És increïble. Si s’ha seguit la sèrie se’t posa la pell de gallina.

Des d’aquesta modesta tribuna però voldria demanar-li un petit favor a en Tony. Que faci una visita a un personatge menyspreable i miserable, fals i mentider com pocs, amb l’alè podrit i amb problemes amb l’alcohol. El que li facis ho deixo a les teves mans, Tony. (O millor en les d’en Paulie, jejejeje). No és necessari que sigui ràpid, ja m’entens, oi?

Música i Islam

Ara que tant es parla del xoc de civilitzacions, m’agradaria postular-me a favor d’un músic absolutament genial. El seu nom és Rachid Taha . Va néixer a Oran l’any 1958 i, com molts algerians, va haver d’emigrar a França. Tot i que la seva biografia no especifica el perquè, hom suposa que deuria ser per motius polítics, ja que la seva família deuria col·laborar amb els francesos en la seva lluita contra el FLN. Ja se sap, quan lluites contra els teus..... més val que toquis el dos.
No us imagineu a Rachid Taha com un venedor del top manta ni com un aguantaparets algerià, perquè és pastat a Bob Dylan. No ha renunciat al seus orígens i afirma que “mai canviarà de feina a causa del seu nom ni canviarà de nom a causa de la seva feina”. Tot i que no li agrada que la seva música es qualifiqui com a “rai”, té notables influències africanes, però també d’europees, mexicanes i nord-americanes.
He escoltat a fons el seu darrer treball, Diwan 2 i us el recomano especialment, sobretot a qui vulgui escoltar alguna cosa radicalment diferent i amb qualitat i que, de ben segur, mai escoltarà per la ràdio. El podeu comprar a la FNAC (16,50 euros ) o.... on ja sabeu.
I a què ve tot això? Rachid Taha és perseguit pel mon islàmic radical perquè és massa “kumba” i “progre” o sia, que és perseguit pel mon islàmic en general.
I això em fa reflexionar sobre l’islam. Apostar per aquesta doctrina és fer-ho per l’opció perdedora. Van ser derrotats a Europa per terra l’any 1532 no a Viena, com tothom es pensa, sinó a Güns (Quinz en castellà), una fortalesa a poc més de 100 quilòmetres de Viena, i per mar, a Naupaktos (Lepanto) l’any 1571.
La història diu que cal evolucionar, innovar, avançar. A Europa hi ha hagut dos moments brillants i únics, el renaixement i la revolució francesa, i alguns de tràgics, com les dues grans guerres o el comunisme a la URSS. Però seguim essent l’opció guanyadora. La tolerància i la societat civil ens fan més grans, la tolerància que no tenen els barbuts de l’alcorà (ni els amish o els mormons).
Desenganyem-nos perquè mai hi haurà un Rosseau a Tikrit ni una revolució laica a Islamabad, ni rodolaran els caps dels tirans saudís sota la guillotina i mai un Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni pintarà cap Capella Sixtina a Kabul. Mentre l’islam sigui propietat dels barbuts, dels aiatollahs amb plutoni i dels tirans amb petroli res canviarà, pels segles dels segles, amén.

He estat infidel

Ho reconec, he estat infidel. Però només durant un quart d’hora, molt més del que dura, per norma general, tot allò de l’”ars amatoria” habitual. Ho he fet. Mentre esmorzava. Si. I no m’agradat. M’ha decebut, tot i que ja sabia al que m’exposava. Pensava que seria una nova i enriquidora experiència però a part de nova s’ha quedat en un no res. Ho sento. I demano, públicament, perdó.

Ja se que, encara que només hagi estat un miserable quart d’hora –15 minuts- he trencat la confiança que ella tenia dipositada en mi. No puc seguir sense explicar com ha estat aquesta primera i, penso, última infidelitat.

Feia dies que un neguit estrany em corria pel cos, tenia ganes de fer alguna bestiesa per engabiar a la fera desfermada que em rosegava les zones sensibles i mutables de la meva generosa anatomia. I el passat dilluns, ella, “la otra”, s’em va posar a l’abast. Era sol a casa (no podia ser d’una altra forma) i m’ho vaig fer anar bé. Sense aixecar-me de la taula, pràcticament de sobte, ja la tenia amb mi. Era allà.

La veu d’en Federico Jiménez Losantos, clamant i bramant de manera desfermada contra tot i tothom, contra propis i estranys, contra el PSOE, contra Gas Natural, contra el ZP, traient pit després de la manifestació a Madríz, amb la participació de no se quants milions de persones, aixoplugats per l’estanquera, cridant contra tots els que per sort no som com ells, amb les putes banyes dels putus toros i la mare que els va parir i, per rematar-ho, amb l’himne de la sagrada pàtria, preludi d’un èxit electoral que està al caure, com en el passat mundial, que s’ho anaven a menjar tot. Els del foro d’Ermua, els de l’àcid bòric, els del constitucional, els del mundo..... deixeu-nos en pau. Mai més hi tornaré. Mai més et cardaré les banyes.
Ho sento Bassas, t’he estat infidel. Ho sento Catalunya Ràdio. Ho sento.
A partir d’ara, seré bon minyó i mai més tornaré a escoltar la COPE.
Perdó.

ELO (Electric Light Orchestra)

Electric Light Orchestra
La setmana passada, entre estona i estona, vaig escoltar un recopilatori de l’ELO. Sembla estrany que “Evil woman”, “Strange magic” o “Livin’ thing” et teletransportin, encara que de manera temporal a èpoques pretèrites, paleozoiques i juràssiques.
Què ensucrada que era l’ELO!, amb els electro-viloins, l’omnipresent Jeff Lynne, les patilles i tot el matxambrat kitsch-hortera. Quins temps aquells, sense responsabilitats, sense obligacions, sense A3TV ni T5, sense cap copa d’Europa, sense cotxe, sense peles i sense compromisos i/o canalla, quan a l’hivern feia fred i a l’estiu calor i, potser exagerant una mica, els reis encara venien d’orient i els nens de Paris.
I ara?, I avui?. Com deia en G. Quintana, “hi ha dies que passen de pressa i d’altres que ni tan sols s’en van”. Suposo que som el que som i que les coses no són com són, sinó que són com estan. Ara ja tenim dues copes d’Europa i no se quantes lligues, responsabilitats, la 4 i la 6, un estatut de pa sucat amb oli, en Jose president, molts som pares, alguns casats de per vida amb el banc o la caixa, i, com sempre, n’hi ha de bons i dolents.I a que ve tot això?....doncs que, per sort nostra, sempre ens quedarà l’ELO i el seu “All over the world”, els violins ensucrats i tota la parafernàlia. I és que n’eren de bons!!!!

Aquestes són les meves filles, vull dir les nostres filles, l’Alba i la Laia. En aquesta foto estaven jugant en la piscina que tenim a la terrassa d’on vivim i, de passada, vaig aprofitar per llegir les instruccions de la càmera digital que feia dos anys tenia i vaig descobrir que es poden tirar fotos realment espectaculars. Penso que, a la la llarga, potser caldria llegir els llibres d’instruccions.

Agost 2006